“Fer onejar la senyera i reivindicar el país en castellà és paradoxal, a menys que l’objectiu sigui conquerir allò que no van poder dominar les armes, la presó o l’exili
Fa un temps (mesos per a alguns; alguns anys per a d’altres) que s’ha revifat el debat sobre el futur del català als Països Catalans en general, i a Catalunya, de forma més insistent. La llengua, que durant segles ha estat el tret identitari dels catalans, igual que ho és per als italians, els grecs o els suecs, ha quedat ferida gairebé de mort després de la irrupció de Ciutadans al Parlament de Catalunya. Si durant anys tots els grups parlamentaris s’havien autoimposat de manera consensuada l’ús del català com a llengua vehicular a les institucions catalanes, Ciutadans va torpedinar aquesta línia de flotació amb un discurs enganyós i manipulador, però molt ben estudiat i efectiu, basat en el victimisme de l’ús de la llengua dominant: el castellà. I, a la pràctica, retallant els minuts de participació en català a la cambra catalana i afeblint encara més la llengua dèbil en un context històric de dominació de l’una sobre l’altra.
quant a la llengua, ha estat, des del primer minut, esfondrar els fonaments del que la història havia demostrat que era eix vertebrador del país a partir de la defensa del catalanisme democràtic i un dels elements més enriquidors i efectius en els processos d’immersió de la immigració, no només a les escoles. Ciutadans ha volgut posar tot això en crisi i identificar un suposat catalanisme virtuós exercit amb una llengua imposada des de l’Estat. Fer onejar la senyera i reivindicar el país amb una llengua de fora no deixa de ser paradoxal, a menys que formi part d’una estratègia pensada per dominar i conquerir allò que no van poder dominar ni conquerir les armes, la presó o l’exili.
–ja s’ha demostrat– només són lleials als resultats electorals (que no vol dir als seus electors), i els resultats de Ciutadans anaven inflant el suflé, el PP no va trigar gaire a apuntar-se a la moda del castellà a les institucions, incorporant-lo com a llengua de comunicació al Parlament, per intentar refer-se de la caiguda en picat que havia patit a causa del seu nou adversari polític (Ciutadans). I ara s’hi suma el PSC. Quina llàstima! Què se n’ha fet, d’aquell socialisme catalanista, democràtic d’esquerres, que aspirava a treballar per un país des del progressisme culte? Què se n’ha fet, del consens sobre els fonaments del país? Què se n’ha fet, de l’Estatut de Maragall?
la retolació a les botigues de certes ciutats com Barcelona està en crisi (senyora Colau!), els programes a la televisió i la ràdio públiques incorporen cada vegada més minuts de castellà (per què al Polònia de TV3 podem imitar Angela Merkel en la llengua de Ramon Llull i no hi ha manera que Pedro Sánchez s’hi aproximi?) i als patis de les escoles la llengua dominant no és precisament la llengua del país. Estem, realment, perdent la llengua?
només en els joves perquè ells són el futur i, per tant, qui ha de garantir l’ús social del català. De fet, si la llengua no s’empra i es manté viva, acaba arraconada a les prestatgeries de les biblioteques i mor. D’altres asseguren que els joves coneixen la llengua i saben utilitzar-la en els entorns on se’ls requereix. I asseguren que els percentatges més grans d’ús del castellà se centren en la població d’entre 30 i 50 anys. Per motius de feina? Per les mancances de l’educació de l’última etapa franquista o la primera etapa de la Transició? Per comoditat? Per què? I més important, encara, per què hi ha entorns on no es requereix la llengua d’un país?
com a país, necessitem, amb urgència, un objectiu. Hem de saber cap a on volem anar i per què volem fer servir el català. El volem com una estructura de país? Com l’eix vertebrador que va ser en un passat immediat? Com un nexe d’unió entre els que som d’aquí i aquells que arriben? Hauríem de conjurar-nos en la defensa d’allò que ens defineix i començar a prendre consciència de poble. Deixem de dir que no entenem els illencs o els catalans del nord perquè parlen diferent; deixem de dir que al País Valencià només parlen en castellà. Res d’això no és veritat. Deixem de mirar l’Alguer com la costa italiana i comencem a obrir la ment per començar a caminar com un poble unit per la seva llengua.
