Infants i joves altament sensibles

Quan ens reunim en petit comitè familiar, casa nostra comença a semblar una guarderia: un petit que va camí de celebrar tres aniversaris, un altre que està a punt de gatejar i una nena que naixerà aviat. A tot això, si ens estenem una mica i hi sumem les nenes i nens del veïnat, entre tots arriben a ser una quinzena de criatures que engruixiran l’escola del poble. Amb prou feines fa deu anys el nostre carrer era un pèl fantasmagòric, amb cases buides i veïns d’edat força avançada. Alguns d’ells són vells entranyables amb qui hem compartit tot un període de pandèmia –amb trobades diàries al balcó amenitzades per salutacions a distància i música seleccionada pels familiars de la nissaga Baguer, que s’han convertit en els principals activistes socials del barri.

Certament, la pandèmia ho ha complicat tot, però els que han vingut per quedar-se contribueixen a rejovenir l’ambient i al carrer es respira aire de complicitat; a més, hi ha ganes de compartir criatures. Estem vivint moments difícils i això s’agraeix. Potser perquè ens sentim propers en l’adversitat i ens mostrem més empàtics. O tal vegada perquè els infants només volen jocs i alegria. Algunes mares fan el comentari: “El meu fill/a és altament sensible.” Els de casa també ho diuen, en el sentit que els nens reaccionen intensament davant de moviments bruscos, de sons o llums forts; també enfront de segons quines persones o visites entren a casa.

Aquesta característica d’alta sensibilitat la va donar a conèixer durant la dècada dels noranta la psicòloga americana Elaine Aton. És ella qui va encunyar el terme HSP, highly sensitive person o persona altament sensible, que s’atribueix als infants que tenen un sistema nerviós amb receptors molt actius. Són criatures que tendeixen a bloquejar-se per sobreestimulació i que en situacions de xivarri i de crits s’aparten i se’n van en un racó de casa o de classe.

Hi ha organitzacions com l’Associació Catalana de Persones amb Alta Sensibilitat (Acpas), una entitat que intenta donar respostes a les persones que s’han reconegut amb aquest tret, però quan es tracta de joves és improbable que ells mateixos s’hi reconeguin. També és difícil que els adolescents, en general, tant si tenen aquesta característica com no, s’avinguin a explicar en veu alta els problemes d’angoixa que puguin tenir. Quants joves deuen estar passant ara mateix una situació d’estrès intens i no reben l’ajuda psicològica adequada? Conec organitzacions com What’s Up –especialment activa als instituts de secundària d’uns anys ençà– o la Fundació Obertament, que treballen per desestigmatitzar les malalties mentals entre els joves. Uns i altres tenen webs on es pot trobar informació (també el testimoni personal de nois i noies que expliquen la seva experiència) i on s’ofereix la possibilitat de rebre assistència i eines de suport en cada cas.

Probablement el patiment psicològic d’aquest col·lectiu tan important acabi essent una de les seqüeles més grans de l’etapa Covid, i no sembla que els mitjans de comunicació ni els agents que administren la informació pública sobre la pandèmia siguin prou conscients de la manera com es donen les notícies (sempre en negatiu, contribuint a crear por, malestar i intoxicació mental, sense replantejar-se l’estratègia ni oferir la informació addicional i necessària sobre com es pot afrontar millor la situació en tots els àmbits, també el de la salut emocional).

Tots aquests infants i joves ens repten a dotar-los de les eines necessàries per gestionar la situació i treure’n partit de manera favorable. Són un recordatori de la necessitat de mantenir-nos a lloc, de cuidar la nostra pròpia salut mental i trobar espais de reconnexió que propiciïn la conversa sincera i el suport mutu. Val més que sapiguem disculpar-nos a temps. A temps d’escoltar-los i dir sense embuts que estem desbordats pel teletreball i per les responsabilitats familiars, però que els estimem per damunt de tot.