La llarga ombra de l’eugenèsia

Amb caràcter permanent i irreversible, per una finalitat eugenèsica o correctiva i punitiva, l’esterilització forçosa –practicada molt especialment a les dones– ha estat una aberració històrica probablement no extingida del tot. Sabem a què ens referim: a impedir la reproducció d’una part de la població que es considera defectuosa, com ara retardats mentals, malalts mentals, cecs, sords, esguerrats, alcohòlics, delinqüents, ganduls, dissidents polítics, dèbils... (terminologia pròpia dels que en són partidaris) o que pertany a una raça o ètnia inferior que es vol eliminar de la faç de la terra o delmar considerablement. Segur que pensem en l’horror de l’Alemanya nazi (mig milió de persones castrades que encara ho van passar suau davant la vocació eutanàsica d’aquell règim), però tampoc hauríem d’oblidar els inspiradors programes pioners (dins del segle XIX i XX) dels EUA que es van allargar fins a inicis de la dècada dels seixanta i els desenvolupats a Austràlia, Regne Unit, Noruega, França, Finlàndia, Dinamarca, Estònia, Islàndia, Suïissa, Japó Índia, Uzbekistan, URSS, Txecoslovàquia, Puerto Rico, Perú. Justament en aquest país andí el govern de Alberto Fujimori va aprovar els anys noranta un pla de salut pública consistent a vacunar –així els ho explicaven– 272.000 dones, algunes de les quals van morir dessagnades, i 22.000 homes, camperols analfabets del grup quítxua. I ara en clau de present: s’està impedint o no la gestació de les dones uigurs tancades en els camps de reeducació de Xinjiang? Xina nega les acusacions, però, sí és cert, té un nom: genocidi.