opinió
El conte
En menys de dues legislatures, quan acomiadin un treballador, aquest haurà de pagar i demanar perdó. I el sou estàndard seguirà sent de 1.100 €
Hi havia una comunitat que feia segles vivia de la terra i de les feines de les ciutats. Treballaven molt, eren solidaris i relativament feliços, tot i que no evolucionaven gaire, vivien en coves a la muntanya.
En canvi, els senyors, als qual ells servien, treballaven poc i vivien en grans mansions, tenien carruatges i menjar a dojo. Els homes joves de la comunitat cultivaven els camps dels rics; els nens, algunes dones i els grans feien els manteniments dels palaus, i treballaven la indústria del teixit, que fins i tot exportaven. Les donzelles servien els senyors, i durant les vetllades els encomanaven cantar i ballar per a ells.
Amb els anys un capitost de la comunitat, des de l'anonimat, va redactar un document amb uns punts per augmentar la qualitat de vida del seu col·lectiu. Els van donar un xic més de blat, podien plegar una hora abans de la posta de sol...
Va funcionar uns anys; més tard el poder absolut de reis, militars i senyors poderosos van tornar establir el règim anterior.
Poc després, els mateixos inquisidors van imposar dues condicions. Si per necessitats del servei algú de la comunitat era acomiadat, hauria de treballar abans tres mesos gratuïtament; l'altre li hauria d'oferir al senyor administrador una filla o alguna altra noia del col·lectiu, això per un altre dia poder tornar a treballar o evitar la presó. Aquella mateixa nit, les donzelles van fer un striptease improvisat, i amb els seus somriures i cants melòdics van seduir els presents. Mentrestant els homes amb la falç ocupaven les mansions i desallotjaren els ocupants, naixia una revolució.
En menys de dues legislatures, quan acomiadin un treballador, aquest haurà de pagar i demanar perdó. Mentrestant els 1.100 euros continuaran sent el sou estàndard dels assalariats. Senyors del Banc d' Espanya, del Fons Monetari Internacional, executius, grans accionistes, polítics sense sensibilitat, el poble continua cantant amb somriures continguts, i crida gool!, però si veuen algú amb forca i falç, alerta! Pot sorgir una altra revolta, o no..., no disparin! És un parat buscant menjar per als conills.
