Retornar la dignitat al poble de Catalunya

Després de la manifestació de dissabte, toca preguntar-nos: I ara què? Acció o frustració? Federalisme o independència? El poble ha parlat. Ara és el moment de la política, com al 1977, però en una situació de pau i de prosperitat, i en un marc europeu molt millor malgrat la crisi econòmica.

Cal assolir dos objectius:

1. Refer el pacte constitucional

2. Restablir la integritat de l'Estatut d'autonomia de 2006

Aquestes dues setmanes vinents són importants. Els partits del Parlament de Catalunya en el Govern hem de ser capaços de pactar un acord que sigui el full de ruta unitari malgrat els accents de cadascú. Ara, també els accents han de ser més clars: independència (ERC), federalisme (PSC, ICV-EUiA) i sobiranisme (CiU?, ací donant suport als corrents de la independència i a Madrid Duran i Lleida pactista).

La sentència del Tribunal Constitucional pel recurs del Partit Popular (PP) ha posat Catalunya i Espanya en un moment crucial. Per acció o per omissió es farà història. La manifestació multitudinària, que ha aplegat més d'un milió de catalans i catalanes, i a la qual s'han adherit més de 1.500 entitats, no pot ser valorada com una simple expressió col·lectiva emocional. Hi ha un corrent de fons de disgust contra la sentència que retalla l'Estatut d'autonomia aprovat en referèndum el 2006, però hi ha sobretot una necessitat col·lectiva d'afirmació nacional, de voluntat d'autogovern al servei de la millora de la vida de les persones.

La presència del president de la Generalitat (amb el Govern), dels expresidents Pujol i Maragall, del president del Parlament, Benach, i dels expresidents Barrera i Rigol explica que és una veu majoritària, des de posicions independentistes, sobiranistes i federalistes (els quatre partits que defensen el catalanisme: CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA). Però més enllà de les institucions polítiques (executiu i legislatiu) i de la crida del president Montilla a manifestar-se des de la unitat, hi va ser tota la societat civil amb Òmnium Cultural que la convocava: sindicats, organitzacions empresarials (foments, cambres, PIMEC) i tot tipus d'organitzacions col·legials, veïnals, associacions i fundacions diverses; persones vingudes d'arreu del país i amb el suport dels catalans al món, persones de totes les edats i algunes en la seva primera manifestació.

Del 1977 al 2010 en defensa de l'autogovern. El 1977: “Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia”. Trenta-tres anys més tard, Catalunya necessita resposta al que sent, al que és i al que vol. Es va expressar el 2006 i ara l'encaix Catalunya-Espanya s'ha fet fràgil. El PP, tàcticament, ha fomentat l'anticatalanisme a la resta dels pobles d'Espanya per atreure vots (de vegades, aprovant a altres territoris fragments plagiats de l'Estatut català que ací impugna i del qual renega) i ara, ací, després de la gran manifestació del catalanisme cívic, intenta dividir, fracturar Catalunya. La gran majoria de catalans no vol triar entre Espanya i Catalunya i vol, fins i tot els independentistes, un catalanisme que s'expressi inclusiu, sense anul·lar les arrels andaluses, extremenyes, gallegues, etcètera, i obert a tots els nouvinguts estrangers. El PSC sap que des de la transició li ha tocat cosir la diversitat com ningú i, ara, continua i continuarà fent-ho.

Si és possible la proposta unitària, el pas següent és traslladar l'acord a Madrid, al Govern de l'Estat i al Congrés dels Diputats. Ara és l'hora també del president Montilla i de José Luis Rodríguez Zapatero, del PSC i del PSOE, d'interpretar la Catalunya que se sent dolguda i que es pot anar distanciant d'Espanya. I també, de liderar l'Espanya real, plural, progressista, de base federal, encara que no s'expressi així nominalment. Ara és l'hora també de l'encaix del País Basc si el camí de la treva d'ETA es fa públic.

Les esquerres de Catalunya i d'Espanya tenen una oportunitat històrica; la mateixa que va tenir la UCD a la transició i els pares de la Constitució; la de Felipe González per modernitzar i europeïtzar Espanya.

Ara, immersos en una crisi global i local, en plena construcció de l'Europa política, és el moment de l'Espanya federal, que respecti les nacions històriques. Europa pot ajudar els estats a trobar el camí de les regions diferencials, si no, Europa serà l'àmbit on aquests reclamaran l'estat propi.

La racionalitat ha d'integrar les emocions i l'ambició. Confiança i mirada clara és el que necessitem per encertar.