Aprenent d’un poble perseguit

El 8 d’abril del 1971, ara fa cinquanta anys, van celebrar a Londres el primer congrés mundial i es van dotar de bandera i d’himne. La bandera: una roda de carro vermella –viatge i llibertat– transitant entre el cel blau i el camp verd, inequívoc símbol d’identitat de gent indòmita. L’himme: Gelem, gelem (vaig caminar), lungone dromensar (llargs camins) expressa bellament i crua el preu que es paga: Vi man sàsa bari familja (jo també tenia una gran família), mudardás la i Kali Lègia (va ser assassinada per la Legió Negra); una història de persecució i turments amb parada al Tercer Reich, que n’exterminà més de 500.000 per transmetre la criminalitat de pares a fills. Estem parlant del poble gitano o rom, present a tots els continents i oficialment a Catalunya des del 1425 quan el rei Joan II d’Aragó concedeix una cèdula de pas a Joan i Tomàs, comtes d’Egipte Menor. Commemoracions com les d’avui són una bona ocasió per plantar cara als vells prejudicis que l’extrema dreta estimula i per reconèixer les aportacions d’una cultura mil·lenària que ens enriqueix. Pensem en mots com ara xaval, calés, cangueli, filar, jalar o en figures de la talla de Sofia Kovalévkaya, Camarón de la Isla, August Krogh, Ibrahimovick, Carmen Amaya, Sergiu Celibidache, Juana Martín i tants d’altres en l’àmbit de la ciència, l’esport, les arts, una llista que inclou Charles Chaplin, Yul Brynner, Ron Wood o Michael Caine. I aprofitem per afegir-nos a la multitud de felicitacions que està rebent l’associació de Joves Gitanos de Gràcia pel seu compromís social. Opre roma! (Endavant).