El telèfon

Com que ara amb tot això del confinament –municipal, comarcal, metropolità, nacional...– tot és per telèfon (o per videoconferència, és clar), a vegades em pregunto com ho fèiem abans, quan si eres fora de casa t’havies de parar a buscar una cabina telefònica per trucar. Llegia fa pocs dies que a Barcelona ja només en queda una (al carrer Lledoner), de cabina de telèfons d’aquelles que tenien porta, sostre i parets de vidre (se’n recorden, de La cabina de José Luis López Vázquez?). Ara la portem tot el dia a sobre, la cabina. Fins i tot el fix de casa ha passat a la història. Em pregunto de què coi serveix i si a vostès els passa el mateix que a mi: pot ser que, cada cop que sona, sigui només per una enquesta de ves a saber què o perquè una companyia de telèfons, d’assegurances o del que sigui et vol fer una proposta? He fet memòria i no recordo cap trucada en mesos i mesos que no fos per alguna d’aquestes coses. I ara, a més a més, feta per una veu enllaunada. Despenges i et surt una veu enregistrada que t’explica alguna cosa. Ara ja no sé ben bé quina, perquè penjava només de sentir el clic i intuir que al darrere vindria una veu enregistrada. Se’n recorden, de quan trucaven i t’afanyaves a despenjar el telèfon a veure qui era? A casa ara ja no es mou ningú quan sona el fix. No sé ni per què el mantenim. A l’altre extrem (ja veuen que avui no tinc ganes de parlar de política), el mòbil. D’un extrem a l’altre. Ja no els parlo d’aquells que van parlant pel mòbil tot conduint; he vist gent parlant pel mòbil en situacions realment absurdes: anant en patinet pel carrer, travessant un pas de vianants sense mirar, corrent... Tots hem vist en algun restaurant taules en què tot els comensals parlen pel mòbil al mateix temps, sense dir-se res entre ells. L’altre dia em vaig creuar per una carretereta de muntanya amb un ciclista que mentre pedalava no és que parlés pel mòbil, és que teclejava responent missatges; un dia pel carrer en vaig veure dos que van topar perquè tots dos anaven caminant i mirant el mòbil sense mirar, i en vaig veure un de tan concentrat trucant que es va estavellar contra la porta de vidre d’un establiment. No els diré quin dels casos era el meu, però va ser a partir d’aquí que va néixer aquest article.