Potser és que no soc una dona

“Potser és que no soc una dona? Som dones les que hem nascut en famílies musulmanes? Podem aspirar a la igualtat com qualsevol altra dona?” Amb aquestes pertinents i provocadores preguntes l’escriptora Najat El Hachmi comença l’article “Moras como Dios manda” (El País, 10/04/2021), una reflexió punyent amb un punt d’ironia sobre el feminisme com a valor universal i sobre les armes misògines carregades pel relativisme cultural entre alguns conspicus cínics i entre una pila de suposats experts i expertes que des de posicions superinclusives esdevenen còmplices involuntaris del vell patriarcat religiós, en aquest cas islàmic. No n’he de dir res més, ja se’n faran una opinió si el llegeixen; està nítidament argumentat. Sí que trobo just remarcar que El Hachmi, que aquests dies presenta la seva darrera obra, Dilluns ens estimaran, o les activistes Nasara Iahdih Said, Narimen Mouaci i Mimunt Hamido, entre altres, tenen el coratge de parlar clar sobre realitats duríssimes que violenten nenes i dones arreu del món -també en el nostre entorn- i que sovint reben enceses crítiques no solament des del masclisme que combaten sinó també des de certs sectors polítics i socials partidaris de rentar els draps bruts a casa quan es tracta de la casa dels altres. Per què? Per por de ser instrumentalitzats per l’extrema dreta xenòfoba o acusats d’etnocentrisme si fan sentir la seva veu? És un risc però no és excusa, s’ha d’assumir el debat amb valentia i criteri. O és que ja ens està bé que sobre les mores mani Déu? Perquè això sí que seria racisme.