Pararem bojos

Aquests dies hem vist com el candidat d’Unides Podem a presidir Madrid, Pablo Iglesias, ha promès cobertura pública i gratuïta als psiquiatres, entre altres especialitats mèdiques tradicionalment “de pagament”, com el dentista o el fisioterapeuta. Hem vist com aquesta reivindicació últimament apareix sobre la taula en períodes electorals, també a casa nostra, però el cert és que, almenys de moment, no s’acaba de concretar en cap mesura efectiva. Els experts alerten que aquest any de virus i confinaments s’han disparat els casos de depressió i ansietat i els intents de suïcidi, per no parlar dels efectes sobre les persones que ja patien un trastorn abans de la crisi sanitària. No es tracta només de fatiga pandèmica. La immobilitat, la falta de socialització, les pèrdues humanes, l’allau de dades, sovint contradictòries, i l’espectacle informatiu que n’han fet alguns mitjans han disparat la por, que ja sabem que va per lliure i que és difícil de controlar, especialment si esdevé col·lectiva. L’atenció a molts afectats s’ha fet per via telefònica i el sistema, desbordat, malgrat els esforços inestimables de la gran majoria dels professionals, en molts casos s’ha limitat a prescriure fàrmacs per passar la maroma. Sabem que el que és urgent sovint emmascara el que és important, però és que la salut mental ara ja és les dues coses.