Els que ja no es vacunaran

Ens va avisar que aquella tarda no vindria a la trobada perquè el virus s’havia escolat dins del cos. Ens va tranquil·litzar. No tenia cap símptoma que fes saltar les alarmes. Ja des de l’hospital, ens va escriure, cofoi, perquè aquest diari li havia publicat un extens poema dedicat als presos polítics. “Espavila’t, que et trobem a faltar.” Van ser les darreres paraules que li vaig adreçar. Dies després ens va arribar l’espantosa notícia.

Un altre cas pròxim. Devien ser les tres de la tarda. Va trucar al seu pare, ingressat en una unitat de Covid, i van comentar que el menjar d’aquell hospital no era per llepar-se’n els dits, però que tampoc no era un drama. Van riure plegats per dissimular la pena. Aquella mateixa nit, mentre dormia, rebia una trucada per a la qual no estava preparada. Havia d’anar a acomiadar-se del pare. El seu traspàs era imminent. El virus havia mostrat la seva cara més malparida i devastadora.

Més drames. Va evitar durant totes les festes de Nadal les trobades familiars per por del virus. Les va limitar al marit, la filla i la neta. De casa a l’escola de la nena i de l’escola a casa. Mascareta, neteja de mans i distància social. Ho mirava de complir amb pulcritud. Ara ja no pot. No se sap en quin moment es va contagiar. Aquest maleït virus aprofita qualsevol distracció humana, per minúscula que sigui.

Els qui us pesa més la por que la confiança en la ciència, els de “jo no me la poso”, pregunteu a qui plora aquestes pèrdues què no hauria fet per protegir-los a temps, fins i tot sospitant que tenien una possibilitat d’entre un milió de patir una trombosi.