Lliçons d’història

El poeta uruguaià Mario Benedetti va escriure que l’oblit és ple de memòria i que rescatar-la és gairebé una obligació. Avui que fa noranta anys que Francesc Macià va proclamar la república catalana convindria fer memòria. Recordar per no oblidar i poder avançar i no topar amb els entrebancs de sempre. I, sobretot, ara que els partits polítics que aglutinen un percentatge de vot més alt i a favor de tornar a proclamar una república independent no es posen d’acord per bastir un govern que l’hauria de fer possible. La capacitat de generar il·lusió hi és. Les ganes del poble, de les persones, també. No es poden permetre fer més ximpleries i els cal actuar amb el cap fred, amb intel·ligència i amb actitud i voluntat unitària. Ara, com fa noranta anys, el poble n’estava convençut i confiava en els seus representants perquè els veia compromesos, honestos i dedicats a una causa única i més elevada que les servituds o exigències de partit. L’aspiració era una i compartida per tot l’independentisme. La idea era aconseguir proclamar la república i després ja hi hauria temps d’enraonar, de discutir, de debatre entre els partits. Però primer calia anar per feina i dotar-se de l’eina que els/ens faria lliures per poder parlar de tot i avançar cap allà on es vulgui. No cap allà on ens vulguin fer anar. Amb noranta anys l’únic que es veu és que no n’han après i les rancúnies, les travetes, les punyalades es repeteixen constantment. És molt trist. Als partits polítics catalans que es fan hereus d’aquells republicans només els voldria demanar que actuïn de veritat com es mereixen aquells que sovint reivindiquen. I que ho facin tant pels nostres avantpassats, que van saber treballar cohesionats per avançar, com pels nostres fills i filles, que volem que visquin en un país lliure. O volem que d’aquí a noranta anys, com fem ara, s’hagi de tornar a impartir lliçons d’història?