El carnet que fa posar nerviós

Vaig seguint aquests dies les reaccions sobre la posada en marxa del carnet aquest del Consell per la República. Ho trobo sensacional, que una iniciativa que tants opinadors i tertulians troben fora de lloc, gens assenyada i poc útil tingui tant ressò i li dediquin tant d’espai i, sobretot, tant d’esforç a menystenir-la i ridiculitzar-la. Encara no se sap ben bé de què acabarà servint, més enllà de saber que pertanys a un col·lectiu de gent que s’està organitzant “per desconnectar de l’estat” i que amb aquest carnet podràs ser consultat i fer propostes, però em fa l’efecte que la seva primera gran utilitat ha estat fer posar nerviosa molta gent. Els he de confessar que no el tinc, però llegint i sentint com en parlen els opinadors i tertulians de determinats mitjans em fa rumiar si no val la pena pagar els 12 euros, encara que sigui només per això, per fer-los posar nerviosos. Aquest dilluns, quan tot just fa una setmana que l’han posat en marxa, Toni Castellà (Demòcrates) i Guillem Fuster (Poble Lliure) deien en un col·loqui que ja hi ha més de 12.000 peticions per tenir aquest carnet que es veu que no serveix per a res. Avui ja deuen ser algun miler més. A El Confidencial parlaven de seudodocumento i de “carné de su república catalana a 12 euros la unidad”. Mira, gairebé com el que em va costar el passaport, vaig pensar en llegir-ho. A El Mundo s’hi agafaven dient que era “un DNI catalán que no permite trámites como la Generalitat” (curiós retret) i La Razón parlava de “la última ocurrencia de Puigdemont”. Caram. Semblen nerviosos. Aquí i allà, o allà i aquí. Perquè aquí també he vist digitals que deuen tenir menys subscriptors que sol·licitants d’aquest carnet el seu primer dia dedicant-li grans titulars, i també algunes firmes de nivell de grans mitjans que es fa estrany que tenint tant nivell dediquin temps a parlar d’un carnet que no serveix de res. Fins i tot a la nostra, he vist que en algun dels programes de ji ji ja ja el ridiculitzaven, el carnet i suposo que els 12.000 incauts que de moment l’han demanat. Veient-los i sentint-los, vaja, em fan venir ganes de demanar-lo. Ves quina ocurrència.