La revolució traïda

De moment així ha acabat la “revolució dels somriures”, en una revolució traïda, traïda pels buròcrates dels partits que saben que ho són i que no tenen futur més enllà del curt termini farcit d’estira-i-arronses tàctics, sense cap estratègia, només la d’esgarrapar vots per aconseguir una cadira o poder sortir a la foto. És trist, però la política s’ha convertit en aquest joc mediocre. Aquí i una mica a tot arreu. On són els grans estadistes capaços de guanyar l’horitzó, o els grans líders que creen il·lusió i sentit en temps d’incerteses com els que estem vivint?

Què queda de l’1-O a banda dels presos, els exiliats, els represaliats i de la gent que va rebre i encara cura les seves ferides físiques i psíquiques? Que queda d’aquells carrers que sempre havien de ser nostres o de l’eufòria de viure moments que crèiem històrics? Què queda de Brussel·les o d’Estrasburg, de Tsunami Democràtic i de les imatges de la gernació anant a peu per l’autopista fent camí cap a l’aeroport que van obrir portades a mitjans de comunicació de tot el món? On ha anat a parar l’esforç de tanta gent per fer possible tot això? Ha anat a parar on els mediocres acostumen a enviar el que els molesta o incomoda un cop utilitzat, a la paperera de la història.

Però no vull ser del tot negativa, no és el meu estil. Quedem nosaltres, i queda un país per fer que encara ningú ha gosat dibuixar de manera senzilla i contundent per por de perdre vots, oblidant que donar perspectives de benestar a la gent és l’única manera d’eixamplar la base. La millor estratègia que tenim és saber comunicar amb claredat que independència és benestar i que dependència és monarquia bananera.

Estic enfadada i cansada, és evident, però encara tinc esperança i vull explicar per què. La tinc des del moment en què he assumit que l’autonomia no m’interessa, que les picabaralles i les tensions per formar un govern regit per un Estatut plomat ja fa una dècada no m’afecten. Que el que faci o deixi de fer el Parlament m’és igual, perquè si és important ho tombarà el Tribunal Constitucional, o el mateix Parlament, com va succeir el 30 de gener del 2018 quan no va ser possible investir el president electe. En definitiva, els discursos abrandats buits d’accions agosarades no m’interessen gens ni mica. Que quedi clar, s’han de fer servir les eines que ofereix l’autonomia, és clar que sí, però lluitar perquè es transformi no paga la pena. El problema és que dubto que fins i tot s’arribin a utilitzar bé aquestes eines. Ara hauria estat un bon moment per demostrar quin país volem i fer un pas de gegant amb les vacunes, desobeir perquè la gent no emmalalteixi i mori. Aquest és el país que volem, que necessitem i pel qual lluitem.

M’interessa la independència i aquesta no sembla que l’hàgim d’aconseguir amb els partits que tenim. I, com que m’interessa la independència, penso que un bon instrument hauria de ser el Consell per la República, sempre que aconsegueixi fer una proposta innovadora de país i eviti que els partits el segrestin.

Què vull dir amb proposta innovadora. Una proposta no ideològica. Independència no és ideologia, és una necessitat urgent per viure bé. La independència no és de dretes ni d’esquerres, és de tothom. I per seduir tothom s’ha de tenir un projecte i un relat bàsic, molt bàsic, semblant a la llibertat, amnistia i estatut d’autonomia contra el franquisme, tot un programa polític més enllà de la ideologia; o el dret a la felicitat de la independència dels Estats Units, que va ser l’objectiu que més va ajudar a aconseguir un suport ampli. L’actual amnistia i autodeterminació d’Òmnium m’agrada però em falta un punt, el per a què, que per mi és l’assoliment del benestar per a tothom.

Malgrat la ràbia, no ens hem de desanimar perquè el problema, la incapacitat, és dins els partits independentistes, no dins l’independentisme. Això sí, tots plegats a l’hora d’anar a votar hem de recordar amb quina facilitat els partits obliden les promeses i les traeixen per un plat de llenties mal cuinades. Però, com diu l’ANC en el seu darrer vídeo sarcàstic, per molt malament que ho fem, jo diria que ho facin, Espanya trobarà la manera de posar-nos d’acord. Aquesta és la meva gran esperança.