Estrès

Aquesta setmana s'han de conèixer les anàlisis que permetran avaluar la salut dels bancs europeus. O gairebé, perquè les finances internacionals són un garbuix d'unes dimensions extraordinàries. El govern espanyol treu pit perquè té motius per pensar que la fortalesa de la banca amb domicili social al seu territori és inqüestionable, mentre que la d'Alemanya, el país que està pressionant de valent perquè Espanya deixi ja de viure per sobre de les seves possibilitats, amaga uns centenars d'esquelets a les seves caixes fortes.

Bé, i què? Quan la banca alemanya digui que aquests esquelets són, per exemple, els grans deutes incobrables concedits a Espanya, que farà Zapatero i els seus acòlits? ¿Miraran cap a una altra banda, entonaran l'himne de la roja i recordaran a Merkel que la selecció alemanya va mossegar la gespa a Sud-àfrica?

Conèixer la salut del sistema financer espanyol a mi no em fa ni fred ni calor. Ja sé que hi ha interès per difondre les xifres per calmar els mercats, abaixar els fums a les agències de ràting (que després dels clamorosos errors comesos en valorar els bons porqueria haurien de plegar, però aquesta és una altra) i no haver de pagar més del compte pel deute, però per a mi la qüestió no és ben bé aquesta.

Després d'exhibir els bíceps, un cop quedi confirmat que tenim una banca amb la qual podem anar a tot arreu ja no hi haurà excusa perquè no comenci a circular el crèdit entre les empreses solvents que ho estan passant malament. A veure si generem algun lloc de treball estable d'una vegada.