El (veritable) mercat de Calaf

Des de fa dos mesos, fidel al seu relat, el PSC manté que vol formar govern, tot i que no en tingui cap opció. Tot plegat també forma part de la seva campanya per recuperar el vot que li havia furtat Ciutadans (Cs), fent evident, però, que Inés Arrimades, tot i guanyar les eleccions del 2017, hi va renunciar d’entrada i es va centrar a desmantellar l’estructura del seu partit a Catalunya per assaltar Madrid. En aquesta línia, la portaveu del grup parlamentari, Alícia Romero, interpel·lava, dilluns, a ERC perquè accepti que hi ha “una alternativa més sòlida” per formar govern, amb els socialistes al capdavant, defensava que els republicans han optat per una “via morta i fracassada” i assegurava que les negociacions amb JxCat semblen “el mercat de Calaf” perquè “cada vegada puja el preu del pacte”. Romero usava l’expressió per menystenir les converses entre els grups independentistes, perquè semblar el mercat de Calaf es diu de quan a un lloc hi ha molta confusió, moltes veus que xerren alhora i això fa que la comprensió d’allò que es diu sigui impossible.

Els polítics es queixen de la desafecció de la ciutadania però no fan més que promoure-la. Ara resulta que negociar un pacte de govern és semblar el marcat de Calaf. Clar, perquè aquesta “alternativa més sòlida” del PSC ja està pactada d’entrada i els Comuns, Cs i el PP li donarien els seus vots sense ni obrir la boca. I, a més, això sumaria 50 diputats, més els 11 de Vox, que segur que els donarien sense dir res de res... segur. A més, amb 61 diputats, cada votació seria un veritable mercat de Calaf perquè haurien d’aconseguir el suport d’ERC, JxCat o la CUP... Tot irreal. I això ho diu el partit que va convertir les negociacions per formar govern a Espanya en un veritable mercat de Calaf quan va creure, que si repetia les eleccions, podia enfonsar el PP i Cs i provocar una pujada de Vox, de la qual treure rèdit tota la legislatura. Tots voldríem tenir ja govern, però també volem un govern que hagi tancat un acord sòlid i, sobretot, tots voldríem uns polítics menys demagògics i més seriosos.