Aquell estiu xafogós

Aquesta setmana es compleix el quinzè aniversari d'un dels juliols més brutals de la nostra història immediata. A la bella regió dels Balcans els rius es tenyiren de vermell i es generalitzava la cacera de l'home per l'home, en un conflicte ètnic que sobrepassà els propis odis racials per esdevenir una borratxera de sang sense aturador. Mentre, la culta i rica Europa –eren temps en què es creia en l'opulenta societat del benestar– girava els ulls cap a una altra banda i fins i tot les tropes internacionals d'accent holandès, desplegades al territori per garantir pau i protecció, abandonaven la custòdia protectora a mans de les feres. En uns dies xafogosos, prop del Drina, a la verda Srebrenica, s'interpretava l'irracional auto sacramental que escenificà tota la tragèdia. Ja ningú no pogué negar tanta ignomínia, mentre nou mil bosnians eren eliminats, un rere l'altre. Uns valents periodistes alemanys aconseguiren filtrar les imatges, que donaren la volta al món, interpel·lant tothom que fins aleshores havia negat l'evidència.

La seqüència és prou coneguda i deixà tocada una generació que es veié abocada a derrota rere derrota: Balcans, Rwanda, Somàlia, Iraq, Txetxènia, Afganistan..., un seguit de cròniques irracionals que tancaven el cercle iniciat als anys setanta del segle passat, quan la lluita per un món millor semblava possible. La realitat s'imposava i el genocidi a la península balcànica era al costat de casa nostra.

Mai no podré oblidar les tràgiques imatges, més quan poc temps després vaig visitar Bòsnia i, sobre el terreny, encara s'observaven les cicatrius de la desfeta. El país dels cent rius i mil ponts entrava al segle XXI amb un aspecte devastat, on la destrucció de minarets, cúpules i campanars indicava la profunditat de l'odi, una hostilitat alimentada des de la supèrbia ètnica i que encara es vivia al carrer, quan coincidies, en llocs comuns, amb serbis, croats i musulmans. La tràgica bellesa d'un poble per refer t'entrava a les entranyes, sense poder entendre la cimera de Dayton i la cruesa amb què uns dirigents polítics, que s'autoatorgaren dubtosa representativitat, repartien el país des de la irracionalitat més barroera, com qui es juga als daus el mantell de la ignomínia.

Quinze anys després dels fets de Portocari, a Srebrenica, el carnisser Mladir, màxim responsable del genocidi, segueix en llibertat, segurament protegit per una munió de serbo-bosnians que encara el consideren el màxim exponent dels seus anhels. Bòsnia segueix fraccionada, amb dos estats dins un estat i una desconcertant divisió de competències administratives i representatives. Una assignatura pendent que exigeix una solució de futur, valenta i desacomplexada.

Una experiència compartida, en la visita al camp d'extermini de Jasenovac, a la riba del riu Sava, m'ha permès mantenir contactes puntuals amb una catalana enganxada pels Balcans. Ella ha tingut la sort de tornar per tercera vegada a Sarajevo i m'escriu que “ara els muetzins canten a les hores que toca, els minarets estan il·luminats, les campanes toquen els quarts i les hores, la vella església ortodoxa està oberta i pots entrar a visitar-la...” i “per descomptat hi ha persones pidolant, nens netejant els vidres dels cotxes, mutilats, gitanes carregades de nens als braços i demanant per terra”; “tens la sensació d'estar en una ciutat on s'hi viu, s'hi treballa i s'hi pateix”.

La històrica Gran Biblioteca Nacional, víctima de bombardeigs i incendis, no està recuperada, com a signe de tot el que encara està per fer. La vella i bella Sarajevo segueix el seu camí; una ciutat que exemplifica la capacitat d'encontre de cultures i de comunicació de les diferents religions monoteistes de la Mediterrània. Les seves plaça-cementiri ens interpel·len. Quinze anys després d'aquell juliol xafogós, Bòsnia espera la comprensió i la solidaritat de molts que han oblidat les impactants imatges d'un històric despropòsit.