Opinió

opinió

Ens han perdut el respecte?

El problema de fons de Catalunya, el de debò, no el maquillatge de la pèrdua de respecte, és la dependència política d'Espanya i l'escanyament financer

Aquest és un dels mantres als quals ha recorregut el nacionalisme d'ordre, el de l'encaix amb Espanya, des del 1980 si no abans. Se'ns ha dit i repetit que un dels problemes del país –conseqüència de la banda d'incompetents que governen la Generalitat– és que a Espanya ens han perdut el respecte. Cosa que implica admetre que abans ens tenien una gran admiració com a poble i ara ja no. I que això conseqüentment ha propiciat una pèrdua de prestigi que ha provocat, en darrer terme, la decadència de Catalunya i un retrocés nacional com no s'havia vist abans, quan CiU governava la Generalitat.

Anem a pams. Catalunya havia estat un referent per a molts espanyols ni que fos a desgrat. I ho era perquè aquest país sempre havia anat per davant, perquè mentre a les Espanyes patien un endarreriment secular, Catalunya era un territori pròsper i mirava a Europa. Però l'Espanya de la pandereta, de misèria, analfabetisme i desnutrició, és història. Avui, Espanya és un país molt seriós i Madrid una capital de debò. La modernització d'Espanya ha estat lenta, si bé ha fet passos en progressió geomètrica des de l'arribada de la democràcia. De fet, Espanya ha sortit de l'ostracisme durant els darrers 30 anys, quan la maquinària estatal ha funcionat amb eficiència i la caixa de distribució de recursos ha xuclat la mamella catalana sense miraments per alimentar –de vegades per sobrealimentar– estómacs voraços que patien un subdesenvolupament endèmic. Aquest estat de coses és història. Amb els recursos catalans s'ha igualat notablement tot l'Estat. I Madrid s'ha erigit en molt més que un centre geogràfic i administratiu. Madrid ha accelerat un procés de concentració econòmica i financera, impulsat amb especial determinació durant els vuit anys d'un Aznar que pactava i s'entenia amb CiU. A mesura que Espanya s'ha anivellat amb Catalunya, aquella admiració ha anat desapareixent. No era pas que abans quedessin enlluernats en veure com funcionaven de bé les institucions catalanes. Ara també neguen la major i mantenen que Catalunya es va fer forta gràcies a la suor dels immigrants espanyols, que serien els que tindrien el mèrit d'haver-la aixecat.

El que sí ha provocat un sotrac en les relacions entre Catalunya i Espanya ha estat la voluntat de superar l'escadusser sostre autonomista que dibuixaven la Constitució Espanyola i l'Estatut de 1979. Fins al 2003, sempre s'hi havia renunciat. Mai, mai, no s'havia posat sobre la taula l'elaboració d'un nou Estatut, ambiciós, que esmenés les profundes carències –sobretot financeres– que patia el país. Pujol va optar legítimament, disposava de majoria absoluta, per acords conjunturals per sortir del pas i anar tirant. Però la irrupció d'ERC va liquidar aquesta política de no fer soroll, d'uns catalans temorosos de Déu, assenyats i bons minyons, i va propiciar que s'abordés una reforma ambiciosa de l'Estatut, una iniciativa que havia de marcar un abans i un després i que va desencadenar una catalanofòbia com no s'havia vist durant els governs monocolors. Un odi que no havia sortit del no-res sinó que era latent.

Catalunya no és decadent, Catalunya segueix tenint empenta, tanta o més que abans. Només que Espanya ja no és feble. El problema de fons de Catalunya, el de debò, no el maquillatge amb el descarat tuf electoralista de la pèrdua de respecte, és la dependència política d'Espanya i l'escanyament financer que la va empobrint i que no la deixa avançar. La qüestió és abordar el problema. I amb la reforma de l'Estatut es va intentar, amb més o menys fortuna.

La veritat és que, de respecte, a Espanya no ens n'han tingut mai. Ens havien tolerat –no s'ha de confondre el respecte amb la tolerància– i certament ara ni això. I el motiu no són les elucubracions del nacionalisme d'ordre sinó la voluntat manifestada de superar el sostre autonomista. És aleshores quan Espanya ha reaccionat i ha exhibit el seu veritable rostre. Abans ens entossudíem a fer-nos simpàtics i a ser acceptats, en una actitud mesella i que no ens ha dut enlloc. Malgrat tot n'hi ha que insisteixen, com el flamant nou president del Barça, que s'afanyava, com a primer acte del seu mandat, a visitar Extremadura i presentar disculpes davant un president que, com el seu predecessor, s'ha prodigat en insults a Catalunya i els catalans.

Avançar té uns costos, sens dubte. Però és que seguir a l'empara de les regles de joc ens acabarà portant, inexorablement, pel camí del pedregar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia