Un cos per estimar

En principi havíem de parlar dels fills adolescents, en aquella xerrada. De la seva relació amb el cos, de com valoraven la seva imatge i de com evitar els trastorns alimentaris. La dinamitzadora del grup va animar les mares –totes érem dones– a participar. Algú va parlar de la filla que tenia anorèxia (nus a l’estómac); una altra que si la seva no es volia depilar de cap manera i s’agradava així (això rai, millor per ella); i al cap de poc va passar: una mare, que com quasi totes s’acostava a la cinquantena, va començar a parlar de la seva pròpia relació amb el cos. Va explicar amb desconcert i una certa angoixa que estava entrant en la menopausa. I, sense que la dinamitzadora de la xerrada ho pogués evitar, la reunió va deixar de banda els fills, un tema tan procliu a menjar-se l’espai dels adults, i tímidament però imparablement es va anar obrint una porta que rarament veu la llum: els canvis en els cossos de les dones, sobretot quan deixen de ser joves. Inesperadament, aquella reunió amb gent desconeguda es va convertir en un espai catàrtic on vam compartir l’estranyesa de conviure amb un cos que no ens han presentat mai com Déu mana. Quan ens vam dir adeu, teníem el pensament encès com després d’una revelació.

Al cap de poc vaig anar a veure una llevadora, armada amb llibreta, boli i moltes ganes de saber-ho tot. Amb calidesa i pedagogia convençuda, la Maria em va donar la benvinguda amb una lliçó d’anatomia femenina de nivell P3 (si fóssim en un món normal en què de petites ens expliquéssim de què estem fetes). Amb uns objectes creats expressament, em va ensenyar on són tots els òrgans, quina pinta té el sòl pelvià i com es relacionen totes aquelles peces. I potser més important que això: va parlar de la importància d’entendre que no es tracta d’un simple mecanisme, sinó que el fet que funcioni bé o malament té conseqüències directes en intangibles com la vida sexual, l’emocional, l’autoestima. Quin desastre, ens lamentàvem, que no ens expliquessin tot això quan érem adolescents. I nosaltres que anàvem de llestes i alliberades! El pitjor és que la majoria de les que ara són joves no en saben gaire més, i si ho han d’aprendre a les consultes mèdiques van venudes: “No t’ho creuràs”, em va dir indignada la Maria, “fa poc vaig fer una jornada amb ginecòlegs i alguns encara representaven el clítoris com un botonet!”. I a falta de metge, internet fa la feina. O no?

El mes passat, una sexòloga catalana va demanar a les seves seguidores d’Instagram que li enviessin una foto de la vulva. L’objectiu no era pornogràfic, sinó just al contrari: mostrar la diversitat que hi ha en cossos reals, lluny dels que s’acostumen a veure en les pel·lícules porno. Volia ensenyar a les alumnes dels seus tallers com eren els genitals de debò: de joves, de velles, de les que han parit, de les que no… L’èxit de la convocatòria va sorprendre la sexòloga: li van arribar centenars de fotos. Moltíssimes dones havien vençut el pudor per lluitar contra la ignorància que, en ple segle XXI, manté les dones dissociades del seu cos –almenys de les parts considerades més íntimes–. Quantes es van sorprendre del que van veure a la seva foto perquè no ho havien vist mai? Quantes van sentir rebuig o vergonya malgrat tenir uns genitals perfectament sans i normals? La paraula clau és aquesta última, “normals”: com podem saber que ho són quan no ningú ens ho ha ensenyat?

Sí, a l’escola s’ensenya com funciona l’aparell reproductor –en uns dibuixos esquemàtics– i el metge en controla la salut (encara que se sap molt menys de la salut femenina que de la masculina per raons fàcils d’endevinar). Però més enllà de la menstruació i l’embaràs, què més se n’explica? Sabem gaire cosa de la menopausa, a banda dels fogots? Per què ho amaguem, igual que amaguem les compreses com si fossin coses vergonyoses? Hem fet res mal fet pel fet de tenir un cos femení?

Dones del món, és hora que ens hi posem. Per les nenes, per les joves, per les grans: reclamem informació sobre els nostres cossos, deixem de veure’ls com carcasses molestes i imperfectes que cal reduir, tapar, maquillar, depilar, tenyir i fer el que calgui per dissimular el pas del temps i així fer-los una mica més acceptables als ulls dels altres i per merèixer una mica d’acceptació per part nostra. Deixem de lluitar contra nosaltres mateixes i gastar temps, diners i autoestima en un combat inútil i frustrant. Coneguem-nos. I estimem-nos d’una vegada.