El problema de l’habitatge

Les dificultats per accedir a un habitatge digne es correlacionen amb molts altres aspectes de la vida que acaben condicionant la mateixa evolució de la societat, com la salut i el seu impacte en el sistema sanitari, el retard en l’emancipació dels joves i la baixa natalitat que se’n deriva, en l’educació...

L’origen d’aquest greu problema pot resumir-se en l’acció combinada de dos factors: la disparitat entre l’evolució de la renda i la de l’habitatge (sigui obra nova, segona mà o lloguer) per una banda, i la pràctica inexistència d’oferta d’habitatge social per l’altra (Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona). En el primer cas, a Catalunya els darrers vint anys l’augment del cost del lloguer ha estat el doble que el de la renda familiar, mentre que el d’obra nova ho ha fet en un 150% aproximadament. Aquesta evolució ha comportat que la taxa d’esforç, és a dir, aquella part de la renda que s’ha de destinar al pagament de l’habitatge, sigui inassumible per a rendes inferiors a 25.000 euros i se situï entre les més altes d’Europa per a rendes de 35.000 euros. Tot i que la situació és més severa en el cas d’adquisició de l’habitatge també es reprodueix en el lloguer. Cal dir que l’accés a l’habitatge no és un problema específicament català, ja que s’estima que una quarta part dels europeus tenen dificultats per pagar el cost de l’habitatge (Debat Europa Social. Taula Tercer Sector i Diplocat).

Per fer front a aquesta greu situació, el debat està bàsicament centrat en dues alternatives: la congelació dels preus de lloguer i allargament dels terminis de contracte o bé l’aplicació de polítiques de compensació en forma d’incentius a les seves declaracions d’IRPF als propietaris que apliquin rebaixes al lloguer dels seus immobles (cal dir que la casuística coneguda per accedir a aquests incentius no preveu una aplicació fàcil). Com és habitual en el camp de l’economia aplicada, totes dues alternatives presenten limitacions que poden afectar substancialment els objectius desitjats. En el cas de la limitació de les rendes de lloguer, sembla que empíricament es pot esperar una reducció de l’oferta d’habitatge de lloguer i un deteriorament de l’estat dels immobles existents per manca de manteniment al disminuir la seva rendibilitat.

Pel que fa als incentius als propietaris, tot i que és una política amb més experiència en alguns estats europeus, segons diverses estimacions efectuades per experts en l’àmbit tributari (tècnics del Ministeri d’Hisenda) indiquen que no produiran un impacte important en la disminució dels lloguers actuals.

Tot sembla indicar per tant que el problema de l’accés a l’habitatge i de les bombolles immobiliàries cal afrontar-lo a partir del segon factor esmentat a l’inici d’aquest article, és a dir, el de l’habitatge social. Catalunya, que presenta una situació pitjor que la del conjunt de l’Estat espanyol, destina un 0,1% del seu PIB a habitatge social enfront del 0,6% de la UE-15 i molt lluny del 0,7% de Dinamarca, 0,8% de França o el 1,4% del Regne Unit.

En conseqüència, el nombre d’habitatges socials per cada 100 habitants és tan sols de 0,2, quan a l’Estat espanyol és de 0,5 i a la UE-15 de 4, destaca Holanda amb 12, Dinamarca 9,5, Suècia 8 i França i el Regne Unit 7,5, dotacions aconseguides amb una inversió sostinguda en el temps i sense oscil·lacions substancials en funció de l’opció política governant. Dit això, cal assumir la dificultat de portar a terme a Catalunya polítiques d’aquest caràcter atenent l’ofec econòmic de les seves finances públiques derivat del vigent model de finançament i de la manca de sobirania fiscal.