La veritat i la ignorància

Fa dies que veig alguns periodistes visiblement irritats per la “sensació de caos” que es genera al voltant de les vacunes: que si ara s’atura el vaccí d’una farmacèutica per investigar els seus possibles efectes secundaris, que si ara se’n reprèn la vacunació però per a franges d’edat diferents, que si ara diuen que una dosi seria suficient, que si ara no... La desesperació d’aquests periodistes és comprensible: el periodisme necessita veritats. Arribar a una veritat comprovada sobre un fet, i explicar-la. Però resulta que, durant la pandèmia, la veritat d’un dia ja no val la setmana següent, perquè la ciència va al seu propi ritme.

La veritat científica és molt diferent de la periodística. Periodistes i polítics creuen que han d’oferir veritats absolutes i immutables. Titulars frescos cada matí i eslògans brillants, senzills i directes: infantilitzar la població donant-li confiança amb veritats estables i, per tant, tranquil·litzadores. Però la veritat de la ciència és per definició revisable, a còpia de mètode científic, a còpia de prova i error. Tot està en discussió i obert a revisió, fins i tot allò que ja havíem donat per bo. Sense aquest mètode, encara creuríem que la Terra és plana. Si es detecten alguns casos de trombosi, la ciència ho atura tot per comprovar amb detall aquests casos, i no li cauran els anells per dir, si és el cas, que allò no funciona prou bé i que cal investigar altres vies.

Volem veritats absolutes. Però amb el virus hem descobert que els nostres cossos, igual que les nostres veritats, són més fràgils del que pensàvem. Traslladem-ho també a les nostres veritats polítiques i potser descobrirem com ho és, d’alliberador, saber que tots aquells eslògans (“no som prou”, “cal confrontació intel·ligent”, “cal girar full”, el que sigui) no són més que formes d’emmascarar la ignorància i la desorientació i que la realitat serà la que construirem entre tots dia rere dia.