Un món en guerra

Ningú no posarà en dubte que l’economia política està directament relacionada amb els conflictes bèl·lics i amb els desequilibris generals d’un país o d’un territori. Els meus fills hauran viscut cinquanta anys sense haver vist cap guerra a casa nostra i als països dels voltant; serà la primera vegada en vint segles que això es produeix. No obstant això, si sortim de l’Europa occidental, ens trobem amb una quantitat de conflictes que no permeten dir que el món està en pau.

Hi ha dues situacions que creen problemes econòmics i polítics. La primera situació és la de la guerra amb canons, míssils i tota l’enderga militar, que només serveix per matar el veí o el qui no t’agrada. A la meva joventut havia mort guatlles i conills, però em sembla que la comparació no és vàlida. La segona situació és aquella en la qual, tot i no haver-hi una guerra estricta, hi ha un desequilibri polític i econòmic.

Em permetran que faci una relació dels països que incloc dins d’aquesta situació: la quasi totalitat del Pròxim Orient, però especialment Israel, Palestina, Síria i el Iemen. En països asiàtics tenim guerra a l’Afganistan i a Birmània; a Amèrica tenim Mèxic amb els seus narcotraficants, els països de l’Amèrica Central que estan com estan: Hondures que no ens dona cap satisfacció, Veneçuela amb la dictadura del general Maduro, Colòmbia que no acaba de liquidar les FARC i m’aturo. A l’Àfrica tenim guerra a Somàlia, el Sudan, Mali i potser també en altres estats, però rebem molt poca informació d’aquell continent

Com a països amb desequilibri econòmic i polític, que vol dir que qualsevol dia es poden dedicar a matar-se els uns als altres, podem citar l’Iran, alguns països africans que no sé quins són però que segur que hi són, el Brasil de Bolsonaro, l’Equador, Perú i Xile i alguns més que em dec deixar. Però els telenotícies dediquen un gran espai a parlar de la Covid-19 i seguidament dels nombrosos assassinats i crims que s’han produït en el nostre territori. El món no està en pau i en aquestes condicions resulta difícil tirar endavant projectes que són fonamentals per a una represa econòmica ordenada. Esmento el problema etern de l’Àfrica, amb el malestar al Magreb i els països que ens envien els seus emigrants, que algun dia s’haurà de plantejar seriosament per part de països que tenen plena la guardiola, i el Pròxim Orient, un altre problema que té molts anys d’existència, i els que vindran. L’Amèrica Central i l’Amèrica del Sud no se’n surten de cap de les maneres. Fa molts anys que proven de situar-se en un terreny de progressió i de bona economia, però demostren un cop més que la seva cultura i la seva estructura social estan encara molt verdes.

Europa i especialment els països de la Unió Europea no anem tan malament com la resta, però no som capaços d’anar endavant i prendre mesures que ens permetin actuar amb una unitat de criteri. La Unió Europea em fa pensar un mica en els problemes de la Generalitat per crear un govern. Mentre els països desenvolupats amb els EUA al capdavant i els de la UE, després, no siguin capaços d’arribar a un acord conjunt, el món no sortirà d’aquest ambient de guerra i de desequilibri econòmic que tenim ara. Ens falten líders i ens falta capacitat per tirar a terra acords de la Segona Guerra Mundial –que fa setanta-cinc anys que es va acabar–, que encara condicionen el Consell de Seguretat de l’ONU i altres organismes internacionals.

Recordo aquell ministre d’Economia i Finances d’un país que patia una severa crisi econòmica, que va exposar el seu programa davant d’una selecta assistència i va acabar, dient: “Ara, diem tots plegats: Pare nostre, que esteu en el cel...”