Superlliga

Qui havia de dir que Florentino Pérez, un dels tòtems de la hispanitat, posaria fi d’una tacada a un dels arguments més banals de l’unionisme contra la independència: aquell que deia que el Barça hauria de plegar veles després de més d’un segle d’història perquè no tindria amb qui jugar. La proposta d’una Superlliga europea amb els millors clubs del continent inclou el FC Barcelona, com no podria ser d’altra manera, juntament amb el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid. Ara el president de la lliga espanyola, que havia afirmat rotundament que “el Barcelona no podrà jugar a la Lliga” i que deixaria “de ser un gran club d’Europa” en cas que es constituís Catalunya com a nou estat, pateix un atac de nervis i plora com un gat en zel només de pensar que se li poden escapar els equips més llorejats. Javier Tebas, simpatitzant de l’espanyolisme més ranci i exmilitant de Fuerza Nueva, va utilitzar aleshores el seu càrrec per exercir pressions polítiques, però avui acabem de comprovar fins a quin precís punt la seva amenaça era un bluf. És clar que no calia imaginar una Superlliga per saber que l’entitat blaugrana no aniria pas mancada de pretendents. Les lligues esportives han mostrat la capacitat d’esborrar fronteres quan els ha convingut. És el cas del Mònaco a la lliga de futbol francesa o el dels canadencs Toronto Raptors a l’NBA estatunidenca, de la qual van conquerir el títol l’any 2019. I això que l’ena d’NBA és de national, que, com ja deuen haver captat els nostres poliglots lectors, vol dir nacional. En l’àmbit dels territoris de parla catalana també tenim els nostres propis exemples. El Futbol Club Andorra, propietat de l’ínclit Gerard Piqué, juga a la Segona B espanyola tot i pertànyer a un altre estat i els Dragons Catalans, de Perpinyà competeixen a la superlliga europea de rugbi a tretze envoltats de contrincants anglesos i gal·lesos.