L’esperit emprenedor dels catalans

Fa pocs dies llegia un interessant article de Marc Prat sobre el paper industrial de Catalunya des del segle XVIII, que començava amb una frase de les que ho diuen tot: “El 1929 un jove geògraf (en Pierre Vilar) arribava a Catalunya per estudiar com la regió de Barcelona havia esdevingut una zona plenament industrial en el context d’una Espanya endarrerida...”

Crec que descriu prou bé la situació del primer terç del segle XX, en què Catalunya estava totalment industrialitzada, mentre que l’Espanya castellana era rural i poc desenvolupada. L’autor repassava en l’article com aquesta industrialització provenia del segle XVIII (tot i la desfeta de 1714) i gaudia d’un moment d’esplendor el darrer terç de segle, amb una Barcelona que era la ciutat d’Europa on s’estampaven més teixits. També recorda com l’invent de la berguedana (màquina de filar cotó) va suposar una veritable revolució en competitivitat fins i tot per damunt dels britànics.

Recomano anar més enllà i llegir l’interessant llibre d’Albert Garcia Espuche Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, en què repassa com la industria a Barcelona durant els segles XVI i XVII no podia créixer més a causa de les muralles i els industrials acaben implantant industries de tot tipus (teixits, pells, vidre, metalls, paper,...) arreu de Catalunya.

Serveixi aquesta introducció per il·lustrar que el nostre passat marca el nostre present. Avui som una regió industrial líder europea en sectors com el farmacèutic, el químic, el metal·lúrgic i l’agroalimentari (entre d’altres) i és gràcies justament a generacions d’industrials i comercials que durant molts segles van ser creatius, emprenedors, valents i persistents.

Però en els darrers anys la societat catalana ha anat perdent aquest esperit emprenedor industrial i comercial, i sobretot ha anat guanyant terreny la idea que la part pública ha de ser cada cop més present, ha de tenir més protagonisme, i per altra banda s’ha passat sovint a veure el sector privat com un enemic, com si fos el dolent de la pel·lícula. Sempre dic que els nostres joves s’han criat amb la idea que el dolent del Super 3, el Senyor Pla, és l’empresari que es vol aprofitar dels altres i és l’enemic a batre...

La societat hauria de valorar la funció de l’empresari pel que és, algú que arrisca, que hi té a guanyar però també a perdre, que si fracassa acaba perdent-hi ell i si té èxit pot guanyar-hi, però que això sempre va associat a generació de llocs de treball i, per tant, hi guanya també la mateixa societat.

El govern de la Generalitat els darrers anys ha fet un gir a l’esquerra i ara amb el resultat d’ERC i la CUP es planteja un acord encara més d’esquerres, i els empresaris, dels quals el 90% tocats per la Covid, les pimes i els autònoms, que són el 99% de les empreses del país, veuen com cada cop les polítiques s’allunyen més del foment de l’emprenedoria, de simplificar l’administració, de vetllar per una bona qualificació professional dels treballadors, de tenir unes millors infraestructures que els ajudin a ser més competitius, etc. I cada cop més empresaris tanquen o venen les seves empreses a multinacionals estrangeres perquè se senten desvalguts i, en conseqüència, el futur del país depèn menys de nosaltres, els catalans, però més dels espanyols i dels estrangers.

Si Pierre Vilar es reencarnés avui, difícilment triaria Catalunya per estudiar el progrés econòmic del país, i si ho fes segurament conclouria que la iniciativa privada catalana és cada cop més inexistent, i que la pública cada cop depèn més d’Espanya...

Espero que reaccionem a temps i que ens preparem per fer un estat independent que recuperi l’esperit emprenedor dels catalans.