Desmanifestació

Les manifestacions duren fins que han recollit l'últim paper els escombriaires de la brigada que va tot darrere. Les manifestacions d'ara fa una setmana, però, ja es comencen a fer eternes. El problema de les manifestacions no és pas si serveixen per a res, el problema és que volem que serveixin per a massa coses. Una, la de les banderes espanyoles, es veu que ens havia de fer més feliços, ara que som una mica més pobres. L'altra, la de les senyeres, ens havia de fer més respectats, que encara és un objectiu més impossible. Unitat és ara la paraula preferida dels intèrprets de les multituds, que sovint solen ser els que ni tan sols s'hi barregen, els que reescriuen el significat de les pancartes sense haver-ne enlairat cap i fan durar les manifestacions fins aconseguir que les avorrim. L'alegria col·lectiva al voltant de la victòria al mundial de futbol hauria de servir de mirall per unir les diferents sensibilitats que conviuen a l'Estat espanyol, diuen els uns. Un milió i mig de catalans desfilant pel carrer haurien d'unir els polítics per defensar plegats els interessos de Catalunya a Madrid, prediquen els altres. Però la unitat sí que és una conquesta inabastable, perquè en una manifestació d'un milió de persones hi ha un milió de capçaleres i perquè els nostres polítics, ho hem vist aquest dijous amb el fracàs de la cimera de l'Estatut, només són capaços d'aguantar una hora asseguts a la mateixa taula.

Això sí, una cosa va acabar unint els participants de les dues manifestacions: l'endemà compartien la mateixa cua davant les associacions de consumidors per presentar-hi les seves queixes. Algunes botigues havien promès que si guanyava la roja tornarien els calés als que havien comprat electrodomèstics i portàtils mentre se celebrava el mundial però, a l'hora de la veritat, el Tribunal Constitucional de la lletra petita els va fer saber que si prèviament no s'havien registrat al web de l'empresa no veurien ni un euro. I això sí que crea desafecció.