El Feliuet, de Girona a Sant Feliu

Dos carrilets havien d’enllaçar, o almenys aquesta era la voluntat, les comarques de la Garrotxa i la del Baix Empordà, passant per Girona. D’Olot a Girona i d’aquí a Sant Feliu, una ruta que hauria enllaçat mar i muntanya. Les dues estacions estaven construïdes una molt propera a l’altra, i al bell mig, al centre, l’estació del tren gros entre Barcelona i França. De la d’Olot encara es conserva l’estació convertida en un centre per a joves. La de Sant Feliu, enfront del carrer Bisbe Lorenzana, res queda dret, ni un símbol, ni un detall, sols la màquina núm. 2 que dorm abandonada a les naus de les brigades municipals de l’Ajuntament de Girona, al Mas Xirgu. Un atemptat a la memòria històrica. La inauguració de la ruta de Girona a Sant Feliu el 1892 pretenia ser, com ja ho era el trenet de Palamós, un motor de progrés econòmic i social, que millorava el transport de mercaderies i de persones en temps rècord. Dues hores de viatge, menys de la meitat del que tardaven tartanes i autobusos per les carreteres del moment. Però el turisme i l’aparició dels cotxes, que aportaven rapidesa i comoditat, van provocar que l’Estat espanyol, com en moltes altres matèries, deixés d’invertir-hi, cosa que va provocar el seu tancament amb el darrer viatge el 10 d’abril del 1969, tota una festa al llarg del recorregut. Avui, la ruta forma part de les vies verdes que permeten connectar amb més o menys encert el Ripollès amb el Baix Empordà. Un treball de Coral Oliver, estudiant de la UdG, ens permet endinsar-nos en els recursos que ofereix aquesta ruta. L’impacte econòmic per la comarca que va tenir aquest carrilet només és interpretable pel servei que donava a les empreses de tractament del suro a les fàbriques de Cassà de la Selva i Llagostera, per al transport de mercaderies i persones els dies de mercat setmanal i en menys volum per al turisme. Aquesta ruta manté encara avui, menys a Girona, les referències històriques a través de les estacions, reformades i cedides als ajuntaments per a usos diversos. Les podem veure a Castell d’Aro, que té un circuit semblant de tren molt interessant, Santa Cristina d’Aro com a punt d’informació, Llagostera, Cassà i Sant Feliu de Guíxols. A la capital ganxona, la màquina que reposava amb elegància als jardins de Juli Garreta, per raons de protecció, es va traslladar al Tinglado, on trobareu un centre d’interpretació i restaurant alhora. Girona, al contrari, la màquina ha seguit un llarg pelegrinatge per anar a parar finalment al solar de les brigades municipals, on, abandonada a la seva sort, es va deteriorant amb el pas dels anys. Avui, el tren és i serà el gran transport sostenible del segle XXI.

Les estacions abandonades són un punt de referència del passat, que ofereixen serveis als ciutadans locals, al cicloturisme i al públic en general. Però Girona, per desídia i ignorància històrica, hi continua donant l’esquena. No hem sabut trobar cap iniciativa per promocionar el llegat deixat pels trens a Girona: quatre trens, quatre estacions, quatre itineraris, com els quatre rius de la ciutat. El diari local Los Sitios feia la crònica del darrer viatge tot proposant una línia circular que enllacés la costa amb l’interior. El pas del temps, transformada la línia en una interessant via verda, no ha fet perdre gens de vigència a la proposta efectuada ara fa just cinquanta-dos anys.