Roses de mentida

Divendres a la nit, després de Sant Jordi, em van donar a casa una rosa de mentida. Estava tan cansada, que ni em va sorprendre: s’avenia amb l’atordiment de la resta del dia. Al matí, el carter n’havia portat una altra, una d’autèntica, dins una capsa de cartró que l’aguantava dreta i que, un cop desplegada, servia també de test, encara que no ho vaig saber fins a la nit, perquè anava a nom del subjecte que em va portar la falsa. Així doncs, a l’hora de sopar teníem les dues roses damunt la taula, la que ho era i la que només ho semblava. La de debò era l’obsequi d’una editorial que es va inflar a col·locar els seus llibres entre els més venuts; la de plàstic procedia de l’individu que està casat amb mi i que no havia trobat, segons jurava i perjurava, ni una sola parada amb roses fresques. “L’has robat d’algun cementiri”, vaig acusar-lo amb sarcasme, però la veritat és que ja m’anava bé. Totes dues, la rosa flairosa i vermella dins el seu test de cartró i la pelleringa aquella fent olor de petroli formaven part del mateix fingiment, pel qual la vida, i també l’amor, hi són imitats fins en les seves flaqueses. Sempre m’ha commogut que les flors artificials, com les nines que fan pipí, reprodueixin els accidents que prefiguren la podridura: una tija una mica més llarga que l’altra, una espina partida a la punta, un parell de pètals de coloració esllanguida. Posar-ne una d’autèntica dins una capsa de regal l’equiparava igualment a un parrac obligat a rememorar la planta viva que havia estat, una mica com els llibres de veritable literatura, enterrats divendres sota capes i capes de pedreria falsa.