Llengües B i C

Fa uns quaranta anys de la primera vegada que vaig portar turistes al Marroc. No pas turistes qualssevol: s’havien apuntat al que se’n deien, ha!, “viatges d’aventura”. Al sud de l’Atles vaig conèixer-hi Hassan, que llavors era un jove sahrauí que es dedicava a vendre tipisme i a guiar els delerosos de trepitjar dunes. De puntetes –tinc present la classificació planiana de l’amistat– diré que vam ser amics un parell de dècades. Quan els desertistes li demanaven a Hassan quantes llengües parlava, responia que francès, anglès i alemany, i cert és que les dominava perfectament. I àrab?, replicava l’interessat naïf pressuposant que era la seva. També, responia. La cosa hauria quedat així, però llavors jo intervenia per rematar el qüestionari: I cap més?, va home, digues-les totes. Llavors hi afegia sense entusiasme que el berber –si hagués dit amazic no l’haurien entès–, la seva, que en realitat consistia en tres o quatre: tamazight, tachelhit i encara el tamahaq, la llengua tuareg, sí, la dels hommes bleus de les guies Michelin i Hachette, llavors les úniques amb cara i ulls. Resulta, doncs, que indolentment Hassan distribuïa en tres grups les set o vuit llengües que sabia: les diguem-ne A, del primer món, metropolitanes, que ell trobava útils perquè li permetien guanyar-se la vida. La B, l’àrab, per a ell sense massa interès, però oficial i la del primer invasor efectiu, no ho oblidava encara que fes més de mil anys. I les C, casolanes, sense cap interès; les que, en un suposat palau lingüístic, només es parlarien a la cuina i al rebost. Som lluny de Hassan, nosaltres, en la percepció íntima de les llengües? Quan amb un desconegut –cambrer, taxista, botiguer...– encetem la conversa amb un idioma que no és el nostre, no ho sembla pas. Quan interpel·lem algú que prejutgem estranger –oriental, sud-americà, magribí o, ha!, subsaharià–, i ho fem no pas amb la nostra llengua, tampoc. I quan canviem la nostra per una altra a la primera? Recordo un xicot, valencià i mestre d’escola, que a la mili de fa prop de mig segle vam haver de quadrar-nos-hi perquè, malgrat que ens entenia –i l’enteníem, és clar–, inter nos insistia a parlar-nos en castellà. Per aquestes tresqueres arribem a una evidència d’ara i aquí: les llengües no moren, les matem, ni que sigui abandonant-les en l’agonia el 25% d’usuaris que quedem al país. Vet ací alguna de les moltes reflexions que es desprenien de la presentació a Girona d’Els colors de la neu. Les llengües, les persones i el món, de Carme Junyent i Pere Comellas (Eumo). La lectura del llibre en dispara mil més.