El ‘bichito’ no para de créixer

En aquells temps que un bistec inundava la paella d’aigua –o el que fos el líquid marronós que desprenia la cocció– ens va visitar un “bichito tan pequeño que si se cae de la mesa se mata”, deia Jesús Sancho Rof, ministre de Treball, Sanitat i Seguretat Social i llumenera de la literatura científica. 1 de maig del 1981: un nen de 8 anys de Torrejón de Ardoz, primera víctima mortal d’una massiva intoxicació alimentària fruit de la cobdícia desmesurada d’uns comerciants destralers i de la manca de control de l’estat hereu de les martingales franquistes (Berlanga, Escopeta nacional). Però allò no fou una comèdia, sinó una immensa tragèdia que va fer emmalaltir 30.000 persones amb seqüeles persistents –5.000 de les quals van perdre la vida– enverinades per l’adulteració de partides d’oli de colza d’ús industrial venut a granel i a baix preu com si fos d’oliva als barris de classe treballadora. El bichito de la magna corrupció fou jutjat amb prou miraments: trenta-vuit empresaris acusats, tretze condemnats, només dos a la presó, un escàndol de sentència. Entre els capitostos: Juan Miguel i Fernando Bengoechea (Rapsa, Sant Sebastià i germans d’un alt càrrec del Ministeri d’Economia i Comerç), Ramón i Elías Ferrero (Raelca, Alcorcón), Jordi Pich (Jorpi, el Prat de Llobregat), Enric Salomó (Productos Químicos, Reus)... Tots insolvents, a partir del 1997 l’Estat va començar a pagar indemnitzacions amb comptagotes i recança. Encara avui els supervivents se senten menystinguts i abandonats. No és estrany, en aquest país el bichito no ha deixat de créixer.