Sànchez, ‘culo di ferro’

Jordi Sànchez (i Picanyol, perquè Jordi Sánchez i Zaragoza és l’actor de la mateixa lleva) és qui lidera, per part de Junts per Catalunya, la negociació per formar govern amb ERC (i la CUP). Mai es poden fer prediccions, però si juguem a fer de vidents, diria que ens acostarem molt al 26 de maig, que és la data límit. Això si pretenem veure el futur mirant pel retrovisor. A la Catalunya del procés –i abans, amb l’Estatut– hi ha hagut molts acords in extremis. I a la foto sempre apareix... Jordi Sànchez. Així que portar la negociació fins al límit per obtenir el resultat desitjat és marca de la casa. Recordeu, si no, com va néixer Junts pel Sí. Els convergents pressionaven els republicans i, quan ja ningú hi comptava, Sànchez va apadrinar aquell projecte. Les eleccions, però, van deixar la majoria en mans de la CUP, que no volia Artur Mas, com se sap. Doncs bé, qui és que va maniobrar en temps de descompte, quan tothom preveia eleccions, perquè Mas fes el “pas al costat” (o anés a la “paperera de la història”, com vulgueu)? Efectivament, Jordi Sànchez i Picanyol. De fet, també ell va proposar (i aconseguir) modificar el full de ruta de l’ANC després que els cupaires neguessin els pressupostos a Carles Puigdemont. Quan la legislatura semblava esgotada, es va plantejar la moció de censura i el referèndum de l’1 d’octubre. I encara, ja com a número 2 de Junts a les eleccions del 155 i ja des de la presó, quan Puigdemont no va ser investit –vostès diran si per culpa del Tribunal Suprem o per culpa de Roger Torrent–, el nomenament d’un altre president va trigar mesos perquè, abans, ell va ser proposat candidat a la presidència de la Generalitat i es va mantenir la seva candidatura fins a tres vegades, l’última molt pocs dies abans que fos investit Quim Torra. Un autèntic culo di ferro a l’estil d’Enrico Berlinguer, el líder comunista, que és d’on va mamar la política.