Han vingut per quedar-se?

El teletreball ha vingut per quedar-se. Deixarem de fer-nos petons i abraçades. Als pobles s’hi viu més bé, hem de fugir de les ciutats i així, de retruc, omplirem la Catalunya buida. Els horaris obligats pels tocs de queda faran, ara sí, que fem realitat la necessària reforma horària i que treballem, dinem i sopem en unes hores més raonables. El model actual de residències no és el correcte si volem garantir un envelliment digne. Plantarem un hort i ja serem poble. La relació amb els nostres metges i els nostres mestres serà a través de Zoom. La vida nocturna s’esmorteirà. Cuinarem més a casa. No compartirem tapes encara que siguem bombolla. Els balls de festa major desapareixeran. La cultura en viu ressorgirà amb força. No ens manifestarem i amb quatre tuits de crítiques, protestes i reivindicacions vàries ja farem el fet. Això de la independència ara ja no toca. I ni els nostres partits no són capaços de posar-se d’acord, potser envoltats per aquesta pàtina de desànim pandèmic. Les noves maneres de fer i de viure que hem hagut d’aplicar-nos en aquests mesos de pandèmia han vingut per quedar-se? Destriem el gra de la palla. La pandèmia no ha vingut per fer-nos millors, només ha posat a prova la nostra capacitat d’adaptar-nos als canvis i la capacitat –o no– dels nostres governants de gestionar una crisi que haurà de fer-nos replantejar algunes maneres de viure pre-pandèmiques. Però no totes ni amb tota la voracitat amb què les hem hagut d’afrontar de manera obligada en aquests quinze mesos de Covid. La feina de triar el gra ha de ser nostra.