Equivalència

Des de la tendra edat de disset anys, una mare li ha repetit a la seva filla que sembla que no pugui conèixer ningú normal. Més enllà d’un concepte ultragenèric i cada dia més gastat –la normalitat–, la progenitora s’ha referit, durant tot aquest temps, a la mena de magnetisme que la seva nena exerceix sobre penya tocada de les bombes. Gent que no gira del tot rodó i que, com ella, té una idea de la vida deslligada de la definició de diccionari. A ella no li mola la gent monocroma, d’una sola peça –quin tedi, sisplau–, els infeliços de manual, les persones per a qui el desig de desitjar només és una collonada lírica, els sòrdids que no transgredeixen mai res per si la bòfia els fa pam-pam al culet. Ella se sent atreta per aquells que passen per la vida deixant marca i, sobretot, per aquells a qui detecta una neurosi compatible. Fa anys que coneix algú que afirma ser una central tèrmica quan ella es transforma en desfibril·lador nocturn. Algú que tanca els ulls quan gaudeix d’una croqueta d’arròs negre o d’un platet d’anxoves. Algú que diu que si casa d’ella fos la rambla, ell es faria carterista. Algú que es retoca l’aspecte per semblar encara més abertzale i acte seguit es fa la foto pel DNI. Algú que, com ella, té un bàlsam de tigre a la tauleta de nit. Algú que se sap orientar amb les estrelles i gosa ser com és. Sense coartades ni màscares que enllarden la realitat. Algú que sap llepar les llàgrimes de l’altre i de les sals minerals en fa vellesa. Algú amb l’amor en espera, l’única emoció que realment li cal. Algú que vol l’autoestima de la dama en mode enxaneta. Algú com ella: un cor en explosió permanent.