Ja s’ho faran? Doncs no!

Ja és ben estrany això: a mesura que millora la pandèmia, empitjoren les relacions entre les formacions independentistes. Soc un il·lús. Jo que m’havia imaginat que el que fèiem era una pausa per posar-nos d’acord, que d’aquests mesos de pandèmia i de repressió i més repressió en sortiríem reforçats, ara resulta que no, que ja no estan discutint per arribar a un acord sinó que ara la gran preocupació és com s’ho fan per evitar unes noves eleccions aquí (ja ho veurem) i perquè hi hagi una legislatura productiva a Madrid, i que els esforços els dediquen sobretot a veure com ho poden fer perquè la culpa sigui de l’altre. Anava a dir allò que ja s’ho faran. Però em sembla que no; que això seria donar la raó a aquells que s’hi estan fent un tip de riure (allà i aquí), veient com l’independentisme afluixa, accepta taules de diàleg (ara sí, ara sí, que ve, que ve) i es tira els plats pel cap. Il·lús de mi, que em pensava que presó i exili eren dues cares de la mateixa moneda; que em pensava que govern i Consell per la República eren compatibles –l’un per governar, l’altre per preparar-se– i que l’objectiu comú era arribar allà on havíem d’arribar com més aviat millor. Es veu que no. Que es veten entre ells i que en comptes de treballar junts prefereixen anar sols. O amb uns altres. Pensava que anava d’independència, jo. Però es veu que no, que es tracta de governar i de veure qui té l’hegemonia en el món de l’independentisme. Il·lusos, també ells. No s’adonen que pel camí que van al final no la tindrà ningú. Els confesso que avui he tingut la temptació de parlar-los del temps, del virus o del que fos, i no de política, però m’ha semblat que no ens en podem anar a fer la migdiada, veient com estan malbaratant la feina feta. Que no ho veuen, que quan s’ha avançat ha estat sobre la base d’acords i de sumes, i no pas de restes i vets? Fa quatre dies que sento molta gent dient allò de “ja s’ho faran!”, de decebuts com n’estan. Ja s’ho faran? Segur? Doncs a mi em sembla que no. Que és justament ara, i no en unes properes eleccions (ara sí, ara sí, que venen, que venen), quan no ens podem permetre el “ja s’ho faran!”. No fos cas que això fos el que voldrien.