Exercici d’estil

M’has fet volar i t’he somniat ballant per a mi. Em pertorba el desig de tenir una altra vida més tranquil·la. No em miris, deixa-ho, necessito una raó, un prodigi, un analgèsic, una veu. Com una cervesa sense alcohol, no està malament, però requereix tossudesa; com el tan de l’autobronzejador, s’assembla al veritable però no. Així és la meva vida avui, quasi quasi la millor, però sempre és quasi quasi, mai no arriba a la millor. Era el moment de començar a bategar, i de tornar a crear, el moment de tenir una altra vida. El moment d’arribar a tu, i fondre’m dins el teu cos i la teva ment, i poder reviure. Setmanes i setmanes de letargia feroç i tu, que vas decidir que la teva vida no valia, que et vas inclinar per sentir-te sempre malament, que anticipaves un futur catastròfic. Tu, que vas decidir que el teu amor ja no servia, que vas preferir maquillar-te la identitat, avui et prepares per al cop més fantàstic. Digues com aconseguir plasticitat, com accedeixo a l’equilibri estructural, dona’m una mica més de temps i jo dissiparé la tenebra. Volàvem lliures per l’estratosfera i ni tan sols intuíem la possibilitat que aquella llum, aquella claror, fos efímera i passatgera. Som peces d’un sistema seqüencial, vulnerables al desgast natural. Quan tot el dolor agonitzava sense rumb, en un segon, una petita ensopegada ha encès de nou el temor. Tu veus una llum en mi que no ha vist ningú, tu m’entres de ple a l’organisme injectant-me ataràxia. Paraules boniques que jo només combino i transcric, plagiant-me a sobre per amor a un lletrista sublim: Guille Milkyway. Entreu a La Casa Azul, feu-vos un favor.