Partit trencat

Després de setmanes d’exasperant quietud negociadora entre ERC i JxCat, la política catalana sembla haver entrat de cop en un moviment descontrolat cap a no se sap ben bé on. A punt d’arribar al minut 90, les línies de defensa i d’atac es desdibuixen i, incomprensiblement, els independentistes posen en risc la victòria incontestable del 52% dels vots aconseguits el 14-F. El partit està trencat, enmig de l’estupor general i la lògica decepció i indignació entre els votants, que veuen com s’agreuja la crisi de confiança en la classe dirigent, una desafecció que cap gir de guió d’última hora, cap gol magistral en temps de descompte, podrà restablir.

Fa temps que la política ha caigut presonera dels odis caïnites, de vetos encreuats i tacticismes extrems, fins al punt que la mirada s’escurça i s’acaben perdent de vista els grans objectius de país. La confusió ho acaba impregnant tot mentre els partits s’afanyen a construir relats interessats per espolsar-se del damunt els propis fracassos. Esgotats, decebuts per tota aquesta incompetència manifesta, és fàcil que el desànim i la renúncia al marcatge crític s’imposin. El problema, però, és que ni ara ni mai ens podem permetre que la pulsió autodestructiva o el derrotisme prenguin el comandament.