Les cuidadores no són cuidades

El servei d’atenció domiciliària (SAD) és un dret, no un negoci. De què es tracta? D’un conjunt de recursos adreçats a qui per raó d’edat, discapacitat o dependència tingui limitada l’autonomia per realitzar activitats bàsiques de la vida diària i li calgui suport per a la seva higiene, aixecar-se, caminar o enllitar-se, per a la seva alimentació i medicació, per netejar la casa i la roba. Qui se n’ocupa? La competència és municipal –s’ofereix a la cartera de serveis socials– i l’aportació del beneficiari es calcula en funció de la seva capacitat econòmica i de factors sociofamiliars. Un programa ben dissenyat que topa amb les conseqüències poc visibilitzades d’una pràctica habitual: la seva externalització. No és infreqüent que guanyin les licitacions consorcis que no tenen cap altra vocació que la del lucre, potents lobbies com ara Sacyr Social, el Grup ACS de Florentino Pérez o Servisar SL, filial de l’opaca Domus Vi, una societat offshore amb presència arreu d’Europa i entre alguns ajuntaments catalans, consells comarcals i la Generalitat. Quines són les conseqüències? N’informa el sindicat SAD de Cuidadores Professionals Municipals: sous de 500 euros, jornades partides, reducció d’hores, destinar una sola persona per aixecar usuaris sense mobilitat, feminització de la precarietat –el 90% de les plantilles estan formades per dones–, augment del preu per als ajuntaments i per als usuaris. Proposta? El sindicat reclama la gestió pública del servei per millorar-ne la qualitat i recorda que les treballadores són tan essencials com les persones de les quals tenen cura.