Els polítics ja no són el que eren

Tenim els polítics que ens mereixem perquè per això els vam votar? Els vam votar perquè no hi havia res més? Val la pena anar a les urnes amb el planter de líders que es presenten? Que cadascú respongui d'acord amb la seva consciència i, sobretot, amb la seva experiència. Temps era temps, el desaparegut professor Carles Muñoz Espinalt –que aviat oblidem segons qui!– maldava per trobar líders de veritat, líders autèntics capaços de dirigir Catalunya, de governar-la amb patriotisme, sí, però també amb rigor polític, assenyadament, amb el cap fred i els peus calents. Gràcies a la democràcia, els partits polítics poden presentar llistes electorals i la ciutadania donar el poder als candidats que les encapçalen. I, també gràcies a la democràcia, si aquestes persones ho fan malament, la propera vegada que hi ha eleccions se'ls pot tornar a casa seva i votar una altra opció. Ara bé, la democràcia no preveu donar-nos consells quan l'oferta és insatisfactòria siguin quines siguin les patums en joc. Ara mateix, a casa nostra hi ha força rebombori, i en diversos fronts. La resposta a la sentència del Constitucional sobre l'Estatut crea divisions, estira i arronses i posicions indecises. El cas Millet, amb una comissió parlamentària que és una autèntica farsa, un vodevil en què els uns i els altres s'acusen i contraacusen, es tiren els plats pel cap i fan tot el possible perquè res no quedi clar, ans al contrari, per embolicar la troca i enterbolir-ho tot encara més. I d'aquesta gent cridanera, maleducada, fins i tot, que sovint no se sap per on agafar-la, n'haurem de triar, en un proper futur, el nostre govern, el govern de la Generalitat. Però és el que hi ha, i amb aquest ventall polític haurem de conviure i, quan toqui, escoltar els seus discursos de buida grandiloqüència, la promesa d'uns programes de govern bona part dels quals després no es realitzaran perquè una cosa és dir i una altra fer. Això sí, gràcies a ells tenim un programa televisiu extraordinari: Polònia.