Visita a Lledoners

Entrevisto Jordi Turull a la presó de Lledoners en l’instant en què acumula mil cent setanta-vuit dies a l’infern. La instal·lació és tan austera i gèlida que sembla que penetres, de cop, en una pel·lícula en blanc i negre. Encara ara es fa difícil entendre que nou persones de pau puguin estar més de tres anys lluny dels colors que et regala la vida. Allà dins, encara ara, s’arriba a pensar que aquest turment no pot ser cert. Turull apareix sense ulleres. Les necessita per veure-hi de lluny. A la presó, de lluny, només visualitzes murs. No li calen. Als altres locutoris, Josep Rull i Quim Forn també reben visites. Un vidre separa presos i visitants. A la sala de recepció de Lledoners es pot llegir amb lletres ben grosses: “Les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social.” Encara s’entén menys que una mesura sigui privar-los cruelment d’una abraçada càlida. Els presos troben una mica de refugi en els companys de calvari, en les visites limitades, en les cartes, en el somriure del funcionari que saben que obriria les portes de bat en bat perquè cuitessin a córrer. Sense accés a les xarxes socials, són els darrers a assabentar-se fins i tot de moviments que els concerneixen. Ara ja estan tots vacunats i han deixat enrere la tortura de reduir la seva vida a una cel·la d’uns vuit metres quadrats. Si la situació no és per si sola prou cruel, només calia adobar-la amb les batalles partidistes de l’exterior. Sospito que, si els negociadors de tots els bàndols s’haguessin tancat en diferents cel·les, l’acord no hagués trigat tant a arribar.