A la tres
Mobilització
Tornen les manifestacions. Els últims dies hem comprovat com l’alleugeriment de les restriccions permet dur al carrer reclamacions, indignació o protesta (Nissan, Hasél, ANC pel 52%, el sector de l’oci, el del turisme... en quatre dies i amb reivindicacions diferents). El balanç del moviment dels indignats, una dècada després de l’ocupació de les places, pot fer pensar que no serveix de gaire mobilitzar-se. Encara hi ha més desigualtat i emergència social, la mateixa democràcia irreal, els bancs rescatats fa deu anys continuen a la seva i fins i tot el govern de l’Estat els ha de demanar moderació en els ERO! Però podria ser pitjor. Si la dreta continués a La Moncloa i hagués de gestionar l’actual pandèmia econòmica i social, per exemple. També s’han certificat les conseqüències de les retallades en l’àmbit de la salut, contra les quals alertaven els indignats.
Manifestar-se o mobilitzar-se remou consciències, empeny decisions, canvia injustícies i, encara que potser massa lentament, fa modificar normatives des de les institucions... Perquè sense el 15-M no s’entendrien l’ingrés mínim vital, el fre –que no aturada– als desnonaments cruels o els acords contra la pobresa energètica. És l’avenir diari de les administracions, els governs o els tribunals de justícia, sobretot, el que treu valor als guanys socials i els desvirtua.
L’independentisme reflexiona sobre la idoneïtat de mantenir les manifestacions massives sense precedent a Europa, vist que l’Estat només reprimeix. Únicament per recordar al món que som aquí, masegats però vius i indignats amb el marc polític del qual formem part per conquesta, paga la pena. Ara que els partits discuteixen sobre què fer amb el 52% dels vots en aquest marc autonòmic tutelat, farien bé de tenir clar que, abans de pactar, cal administrar amb encert i justícia social, per carregar-se de raó i eixamplar no només la base del sobiranisme, sinó el tronc, el cim i ara ja també la credibilitat, després de tres mesos de diàleg polític decebedor.