Per l’ull de l’agulla

La primera vegada que vaig veure els morts de covid de l’Índia, imatges duríssimes de persones agonitzant al mig del carrer, va ser el mateix dia que el Telenotícies va anunciar que limitaria l’emissió d’escenes de la vacunació a Catalunya per no ferir la sensibilitat dels teleespectadors que senten aprensió a les agulles. Hi havia hagut queixes. Pel que sembla, no els en va arribar cap de gent molesta per haver mostrat malalts apilats a les portes dels hospitals, ni lliteres fetes d’uralita, ni pacients ofegant-se amb l’únic consol d’un vano a falta de bombes d’oxigen, ni per descomptat pels centenars de pires funeràries que cremen nit i dia a Nova Delhi. La perspectiva d’Occident cap tota dins el forat de l’agulla a través del qual es contempla a si mateix. Com la mateixa campanya de vacunació, que aspira a assolir allò que els experts en diuen una “immunitat de ramat”, la nostra mirada és immune al sofriment de la cleda del costat, mentre la nostra estigui ben proveïda de pinso. Equiparar-te a un ramat, immunitzat o no, ja comporta alguna classe de raonament boví. Alguns companys que comentaven en feliç rotllana l’experiència recent de vacunar-se (“oh, no has de fer ni vint minuts de cua”, “oh, no fa gens de mal”), van reaccionar amb una ganyota incòmoda quan vaig introduir en la conversa la paradoxa de la nostra preocupació per la punxada mentre a l’Índia en moren a milers sense ocasió de preguntar-se si senten fòbia o no a la sang. Algú va deixar caure suaument l’acusació que els contraris a les vacunes són uns insolidaris. Sovint et deixa de pedra, la força remugant del ramat.