Contactes

Per molt que alguns baby-boomers o de la generació X o de la generació silenciosa (on sigui que ens toqui als grans) s’esgarrifessin que els joves (dels mil·lennistes i la generació Z cap aquí) sortissin desbocats i omplissin els carrers des de la primera mitjanit de desconfinament, la situació era tan previsible com natural. Després de quinze mesos de tancament i prohibicions vàries, “era impossible que no passés”, reconeixia fa uns dies el psicoanalista José Ramón Ubieto en la presentació, a Reus, del seu darrer llibre sobre el món post-Covid. Els joves necessiten sortir. I els X i els baby-boomers, i tots els altres, també, i per això els bars estan plens –diu el mateix psicoanalista–, perquè necessitem el contacte col·lectiu per parlar de política, de futbol o del temps. Amb la pandèmia el contacte desapareix i això és un drama per als adolescents. I no només per a ells. Però en aquests mesos en què han hagut de seguir classes virtuals i de tota mena, en què la presència real, el cos a cos, s’ha anat esfumant, i en què s’ha perdut la part lúdica de la vida estudiantil, amb la primera obertura de l’aixeta de la llibertat s’han deixat anar. Els adolescents han de viure el que els toca viure, els moments màgics i il·lusionants que els altres enyorem i que ells ja troben a faltar sense ni tan sols haver-los pogut començar a viure. Això sí, cal un punt de responsabilitat, tal com repeteixen els que cada dia ens alerten que el virus encara ens acompanya dia i nit, a grans i a joves. Potser és hora, com reclama el sector, que puguem tenir un oci regulat en discoteques, sales de concerts i karaokes d’arreu.