El nou i el vell, a Palau

Pere Aragonès serà el nou president de la Generalitat demà. Per als republicans serà un dia feliç pel fet d’assolir el vell anhel de tornar a liderar el govern 80 anys després. Una oportunitat d’avançar més veloçment en l’enfortiment dels valors fundacionals de la república catalana i d’una societat més lliure i igualitària. I naturalment, d’eixamplar més el propi projecte. En aquesta dècada de bateig de l’independentisme de masses i des de la crisi del 2008, Esquerra ha guanyat espais impulsada pel binomi dels drets nacionals i socials, lliure de corrupció i amb una estratègia persistent per aconseguir ser a la sempre ambicionada centralitat electoral. Ha arrabassat llocs i gent especialment a un socialisme que no ha volgut –i continua sense voler– renovar-se. Mentrestant, la dreta catalanista ha perdut l’estructura del partit, enfangada en la corrupció i estratègicament escanyada per una societat escorada en les esquerres. Junts està en el trànsit de passar de moviment a partit, i en el govern guanya l’oportunitat d’un temps i un poder per consolidar-se que difícilment tindria a l’oposició. L’arquitectura del nou executiu, amb una presidència enfortida, atorga a ERC l’oportunitat i també la responsabilitat de traslladar a l’acció de tot el govern el viratge cap a l’esquerra que van oferir les urnes. Un tercer executiu independentista que té la virtut de transcendir els passadissos del Palau, amb l’acord amb la CUP. El país necessita pactes interns, per refer-se de les diverses crisis, i renovar estratègies i lideratges. I el que estrena demà n’és un de fonamental i esperançador.