I ara els ens locals!

Com si fossin nines russes, l'atac de les administracions públiques al dèficit puja amb intensitat a mesura que baixa de nivell. Primer l'Estat amb les mesures conegudes, després la Generalitat sumant noves retallades a les pròpies i ara ja sembla que arriba de ple a l'administració local.

No és cap secret que el sector local ha crescut molt en serveis i en empleats públics, però també ho ha fet en ens: a més de les diputacions i consells comarcals hi ha un nombre important de mancomunitats, consorcis, empreses públiques, patronats, fundacions....

A Grècia, el Parlament ha eliminat dos terços dels quasi 1.000 ajuntaments. L'Estat ha començat també fusionant i dissolent ens empresarials públics. La Generalitat ha anunciat el tancament de 47 de les 245 entitats, que amb diverses formes jurídiques formen el sector públic de la Generalitat. Encara no ha dit res sobre què farà amb la participació minoritària que té en 375 més.

El moment ens porta a pensar que alguna cosa hem de fer amb els més de 2.200 ens amb NIF local que tenim a Catalunya. Sembla que els 947 ajuntaments són intocables. Almenys pel que fa al manteniment de la seva realitat com a municipi i la seva autonomia per escollir govern. Les diputacions passant a vegueries d'acord amb l'Estatut i guanyant en pes. Què hem de fer amb 41 consells comarcals i les altres personificacions locals? Els consells comarcals en general han demostrat l'eficiència de la seva gestió i l'orientació prestadora de serveis de qualitat als ajuntaments. Són una administració nova, sense excessius vicis organitzatius. Si hi afegim que tampoc no tenen més recursos que els que convenien amb Generalitat i ajuntaments, entendrem com està de desperta la seva creativitat.

Amb aquest panorama la racionalització ha de suposar la retallada decidida i gens avara de molts d'aquests ens, que ara han de tancar en alguns casos sense renunciar que algú altre faci les seves funcions. Això últim també val per a molts ajuntaments que hauran de mancomunar molts serveis i permetre que ens com els consells comarcals, o les vegueries en una altra escala, els gestionin.

La solució no és nova, és el mateix que les caixes d'estalvis, que redueixen el seu nombre per guanyar dimensió, que vol dir capacitat, reduir estructures i guanyar eficiència.