La verdura de cada dia

Durant tot el curs, és la mare, l’encarregada de portar el nen a escola cada matí, però demà, com que marxa tres dies de colònies, el pare s’ho ha organitzat per venir també a les nou a acomiadar-lo. En anunciar-ho al fill, la mare comet el primer error: “Estàs content, que vingui el pare?”, i l’expressió radiant del nano en respondre que sí, és clar, l’arrossega al fangar que hauria hagut d’evitar: “I que vingui jo?” Hem criat fills sincers, que estimen la rectitud per més trampes que a vegades els parem els adults, de manera que replica allò que cap mare no vol veure: “Tu hi ets sempre. Si menges verdura cada dia, et fan més il·lusió les patates rosses.” Són al cotxe, tornant de l’escola, però aquesta vegada no protesta quan el nen engega la ràdio en lloc d’explicar-li com li ha anat el dia. Tanta feina, tantes renúncies, tant d’amor, i no ser per l’altre més que un plat de verdura. Quan va néixer el meu germà petit, el pare se’ns va endur als altres quatre a casa mentre la mare es recuperava a l’hospital i, per primera vegada a la seva vida, ens va haver de preparar el sopar. Era una d’aquelles sopes en pols que venen ensobrades, però ho vam viure com un esdeveniment, una festa insòlita que el pare ens regalava. Durant anys, vam parlar d’aquella sopa com d’una espècie de revelació gastronòmica a cada celebració familiar, però en van haver de passar molts més perquè finalment m’atrevís a mirar, en un racó de la taula, el gest absent de la mare. Fins que no tens els teus propis fills, no goses mirar cap a aquella banda. Ser-hi sempre com si res: aquest és l’ingredient secret del teu plat.