Les colònies d’estiu

No sé si algú de vosaltres ha anat mai de colònies, amb l’ escoltisme, amb una parròquia, amb l’escola. O amb un agrupament qualsevol. La sensació d’allunyament de tot que experimentes et porta a un món paral·lel. Fas veritable comuna. Dorms en lliteres, xerres amb els companys i companyes fins a la matinada, esmorzeu junts a la taula llarga i després, amb el cafè, canteu aquelles cançons de “tots junts vencerem”, i acabes sabent que sí, que tots junts vencerem. Vas a l’ excavació del costat de la casa de colònies i desenterreu un assentament del neolític, amb sorpresa rere sorpresa, us apareixen petits murs encara conservats i, de sobte, teniu una casa, amb un ampli recinte i amb un altre i amb petits recintes tots seguits...

I, amb la fresca del vespre, feu quatre acords de guitarra, enceneu un foc i el rodegeu, com feien els indígenes de la terra ara americana, ara dels Estats Units d’Amèrica. El rodegeu i acabeu fent juli.

Encara no ho saps, però quan deixes aquell lloc, on has viscut amb mirades noves, amb abraçades inèdites i desigs intens, xerrades i jocs de nit, sents un buit. Un gran buit.

El lloc més impactant on jo vaig ser s’anomenava Teizé, a prop de Valença. Era una experiència “ecumènica”, de les que convivien amb els moviments dels hippies, però amb el nom d’un Jesucrist que calia buscar per tota la gran esplanada on s’ estenien les tendes, a l’entorn d’un gran envelat. Allò sí que era un món. De somni. De religió? Ni se’n parlava. Una sèrie de tendes servien per a tractar diversos temes, però...lliurement...sense direcció. L’ autogestió era la millor companya. Les tardes eren dividides en tres temes, com a mínim, no estructurats, de manera que podies escollir quins tres de tota la corrua t’interessaven. Entre tema i tema, sovint t’endinsaves pels pollancres que cobrien tot el muntatge a l’entorn. Sempre s’ hi anava cap al tard. Quan el sol s’infiltrava per les escletxes de les fulles.

I abans de sopar i beure la llet amb aquells bols de color d’haver servit milers de vegades, abans de sopar, doncs, entraves al gran envelat i t’asseies al terra de catifa de vímet... les cames creuades i el cap que s’arronsava cap als genolls per a copsar tota aquella màgia de les notes que, sorgides d’un harmònium, sonaven suaument.

A les tendes, al darrer dia, ens hi van posar per estats. Bé, països, en deien. Nosaltres vam anar al d’EspaÑa, és clar. I...oh, sorpresa, el grup dels no catalans ens van renyar. Inesperadament, ens vam sentir a dir que els havíem evitat tots aquells dies. Que anàvem a la nostra. Que cantàvem amb una llengua no espanyola, “per a ser diferents”, deien. Llavors els ho vam explicar tot: érem d’ un país que tenia un rotllo existencial propi. I els vam fer una classe intensíssima i sintètica d’història d’Europa amb les llengües romàniques, de passada.Vam acabar la sessió amb abraçades i petonets. L’endemà, empreníem els camins que ens deixarien cap al Pirineu, i traspassaríem la ratlla de França

Fa pocs dies, en Pere Aragonès i en Jordi Sànchez van intentar solucionar un acord de presidència de la Generalitat. Desprès de negociacions terribles, de tres mesos, amb una Elsa Artadi traspassant els passos perduts del Parlament de Catalunya, amb una mena de capa voleiant i un somriure impenetrable que deia...encara no, en Pere Aragonès i en Jordi Sànchez van quedar.Van fugir del món, primer en una masia de muntanya, després, en una estada vora mar.

En van sortir amb el pergamí escrit i dues signatures. Un acord. Els catalans ens calen un parell de coses, només: tancar-nos allunyats del món, i moure’ns “de la muntanya fins a la mar”. De sobte, sabem que som germans. I ens abracem. Ara, han decidit fer colònies tots plegats, els de les 14 conselleries, amb el president. Les faran de tant en tant, però amb certa periodicitat. Saben que en sortiran amb petons i abraçades. Cantant tots junts vencerem. Millor, tots plegats vencerem.