Visió d’estat

El president Aragonès, recent investit i amb un govern nou de trinca, espera reestrenar la taula de diàleg abans de l’estiu i el govern espanyol ja l’espera amb una demanda verbalitzada ahir pel ministre de Justícia, Juan Carlos Campo: que tingui visió d’estat i que abandoni aquesta mania, aquest caprici –ell en diu “veleidad”– de voler una Catalunya independent. Té delicte demanar a algú que s’esforci mentre tu estàs tombat a la fresca, que és el que ha estat fent La Moncloa amb la qüestió catalana des que Juan Carlos I va desar els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional per abraçar la Constitució del 78. Perquè allà parlava de “nacionalidades y regiones” i la visió d’estat llavors hauria consistit a buscar l’encaix i no l’assimilació. Quina visió d’estat hi ha en una Espanya que té quatre llengües i n’imposa una, mentre discrimina i maltracta les altres tres? Obligar Catalunya a entomar una solidaritat abusiva, indefinida i a fons perdut durant 40 anys és tenir visió d’estat en la qüestió catalana? Ho és condemnar-la a un infrafinançament crònic i a una inversió discriminatòria en els pressupostos que l’empobreix i que deteriora la vida dels seus ciutadans? Quan van mutilar l’Estatut del 2006 a les Corts i després al Tribunal Constitucional, allò era visió d’estat? O quan La Moncloa va entregar el president Mas a l’independentisme negant-se a parlar del pacte fiscal per a Catalunya el 2012? La visió d’estat era veure créixer el moviment independentista fins a guanyar eleccions per majoria absoluta i, en comptes de treballar en una solució política, dedicar-se a parlar de “suflé”, a remenar les clavegueres i a activar la Guàrdia Civil? Francament, ni tenen idea del que és visió d’estat, ni tenen sentit del ridícul per evitar parlar-ne. Això sí, deuen haver llegit Aldous Huxley, perquè en el seu món feliç Catalunya és una comunitat autònoma obedient, assimilada i, sobretot, productiva.