Les masies i els segadors

El nou executiu ja està avui en marxa, després de la presa de possessió dels consellers que acompanyaran el president en els pròxims quatre anys. Una durada, per altra banda, que no volem agafada amb les mateixes pinces que han sostingut les darreres legislatures, quan només un mandat ha assolit aquest període, ja sigui pel 155, per inhabilitacions o per altres disbarats. La casualitat ha fet que, mentre Pere Aragonès i Jordi Sànchez desencallaven l’acord en dues masies d’Osona i el Maresme, llegís el llibre Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya (Sidillà), de Xavier Cortadellas, Judit Pujadó i Ignasi Revés. Un llibre que parla de masos i masies, però també de memòria, d’història, d’identitat, de resiliència i de resistència. I com que quan llegim un llibre tendim a reinterpretar el text en funció de la realitat que vivim, no costa gaire que algunes afirmacions que hi trobem ens portin cap aquí. “La memòria –diuen els autors–, per bé o per mal, pesa molt sobre el país i el condicionen. La memòria no és una capsa que es pugui tancar. La memòria és el que inspira el futur.” Els masos –alguns “esventrats, debolits, ensorrats” i altres plens de vida– són exemple d’un ”resistim encara” malgrat tot. Al govern li caldran actes de resistència pels embats que vindran de fora i pels que serem incapaços de frenar de dins mateix. Però els socis de govern hauran de saber treballar junts, els uns amb els altres, com treballaven els segadors. Sí, segadors i no segadores: perquè l’abús del femení genèric acaba sent contraproduent i espatlla la intenció primera.