El cinquè i el cent trenta-dosè

Pere Aragonès i Garcia ha estat escollit 132è president de la Generalitat, el cinquè d’Esquerra Republicana de Catalunya. El nombre, més enllà de la simbologia d’una institució que es remunta al segle XIV i que, per tant, dona caràcter i fonament al concepte de nació, acaba sent també una metonímia per referir-se al president. La presidència de la Generalitat i el paper de president és molt institucional a Catalunya. Això malgrat que el sistema parlamentari i electoral no sigui presidencialista –des del 2012 que no s’escollia un president que s’havia presentat per a president: el 2015, Carles Puigdemont, el número 4 de la llista de Junts pel Sí de Girona, i el 2018 –després dels intents infructuosos d’investir Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull–, Quim Torra, el número 11 de la llista de Junts per Catalunya a Barcelona.

Pere Aragonès és, alhora, el cinquè president de la Generalitat d’Esquerra Republicana. Aquesta condició el trena amb la història contemporània i recent del nostre país perquè, per primera vegada des de la restauració democràtica, el partit degà de la política catalana, ERC, torna a ocupar la presidència de la Generalitat, després de Francesc Macià (1931-1933), Lluís Companys (1933-1940), Josep Irla (1940-1954) i Josep Tarradellas (1954-1980). I, d’altra banda, esdevé president amb tan sols 38 anys, un fet que il·lustra com la repressió derivada dels fets del 2017 ha sacrificat la generació política que menava el partit i encarnava Oriol Junqueras, nascut l’any 1969.

Dues herències de molt pes: ser el primer president després de les alternances dels presidents de l’espai nacionalista, encarnades amb la hiperpresidència de Jordi Pujol; les dels governs d’esquerra, amb Pasqual Maragall i José Montilla, i les d’Artur Mas, que a partir del 2012 es van subjugar al creixement sobiranista i van ser succeïdes per Puigdemont i Torra. I l’altra herència: carregar la sigla del que va ser el partit hegemònic durant la República i que va aguantar les institucions a l’exili. Aquell partit dels avis, antic i sense protagonisme en la lluita antifranquista, que als anys vuitanta va fregar la irrellevància i l’histrionisme, però que, en canvi, va encapçalar l’independentisme en solitari fins a convertir-lo en un modest però constant 15% a començaments del segle XXI i fer-lo un moviment central i compartit per altres formacions de la política els últims deu anys fins a assolir avui el 52% de la majoria del Parlament.

L’acte de la presa de possessió estava nuat amb petits reconeixements. Un canvi d’emplaçament, del Saló Sant Jordi al Pati dels Tarongers, entre l’elegància sòbria dels murs del Palau i la llum d’una tarda de primavera. El clavell dipositat sobre la llamborda Stolpersteine –petits monuments creats per l’artista alemany Gunter Demnig en memòria de les víctimes del nazisme– i l’homenatge davant els busts del Pati dels Tarongers dels presidents Macià i Companys, relligaven amb aquesta herència republicana; com no va eludir en el seu discurs: “Assumeixo aquesta responsabilitat tenint molt present el pes de la història. Tenint molt present les generacions que ens han precedit. Però, sobretot, assumeixo aquesta responsabilitat amb la voluntat de projectar el país cap al futur.”

Passat i futur, doncs, els reptes d’aquesta nova presidència que pretén “desbrossar i sacsejar el país” de les desigualtats econòmiques, socials, territorials, lingüístiques, per raó d’origen, gènere, creences, edat o el color de la pell i treballar cap una “nova Generalitat inconformista, innovadora, transformadora, imaginativa, creativa i republicana”. De moment, després de 240 dies en funcions, el govern arrenca amb el president més jove, amb un executiu amb més presència de dones que d’homes per primera vegada en la història (8 a 7), amb una mitjana d’edat de 47,5 anys, on el conseller sènior serà el doctor Argimon i només una consellera serà més jove que el mateix Aragonès, Victòria Alsina, de 37 anys. Caldrà lleialtat, coordinació, voluntat d’entesa i compromís per endegar un període polític que ha de superar les turbulències de l’anterior, recuperar la normalitat democràtica amb la tramitació d’amnisties i l’establiment del diàleg, perquè per herència també queda el conflicte polític de Catalunya que ens ha portat on som. Un nou president republicà que aspira a construir una República i que arrossega totes les rèmores de les generacions anteriors: anhel de més llibertat i amenaça de més repressió.