Indult a la causa general

Malauradament, l’aproximació al dictamen del Tribunal Suprem sobre l’eventualitat de concedir l’indult a les nou persones condemnades i empresonades pels fets de la tardor del 2017 s’està fent des de la parcialitat i els desitjos de bàndols enquistadament enfrontats. De manera unànime en la dreta i en part de l’esquerra (sobretot la més llunyana a Catalunya) l’indult no s’hauria de concedir, així que es valora positivament l’informe per la seva conclusió denegatòria. Per als que pensen que l’indult és favorable als seus interessos, “la” solució per a la concòrdia, o simplement una qüestió d’humanitat, la sala que ha emès l’informe actua amb una previsible voluntat de venjança, a més de criticar, tout en passant, el govern que el pugui concedir i els magistrats del Tribunal Constitucional que en el recurs d’empara de Jordi Turull van qüestionar la proporcionalitat de les penes imposades als condemnats.

Però, sense passions afegides, s’ha de reconèixer que el dictamen de la sala que presideix Manuel Marchena té el to magistral d’una classe de dret penal de primer nivell. En recomano encaridament la lectura a tants que se’n fan ressò, crec que sense haver-hi parat atenció al que diu i al que no diu, i n’extrec a continuació les idees que em sembla que poden desfer alguns malentesos. Entendre i admirar no significa compartir, igual que no compartir no pot significar deixar de reconèixer la qualitat de l’argumentació i les raons jurídiques que l’avalen. Perquè si molts coincidirien que s’ha normat la política, la solució no és polititzar la justícia.

Una llei de 1870 regula l’indult. Ningú l’ha canviada, molts governs l’han utilitzada per concedir-ne, aquesta mesura de “gràcia”, i és de necessària aplicació per part dels jutges, quan s’hi troben, en tant que vinculats pel principi de legalitat. Ni en la llei es demana el penediment dels condemnats, ni, contràriament al que ha dit un il·lustre col·lega, l’exigeixen els membres de la sala que va dictar la sentència i, per tant, encarregada ara d’emetre el preceptiu informe. L’única referència, per negar que estigui penedit, la fa Jordi Cuixart en la seva declaració (amb Santi Vila, únic condemnat que fa ús de l’oportunitat de pronunciar-se). S’ha dit també respecte a això que no és usual que la sala demani als condemnats que hi diguin la seva, però pel principi de congruència i tenint en compte el que la llei permet, qui ha de pronunciar-se sobre l’indult necessita arguments en relació amb el que l’indult suposa: que les persones condemnades, pel transcurs del temps, l’efecte de la pena o la reflexió interna, palesen la voluntat de no tornar a fer el que han fet. No es demana en cap cas penediment, però la justificació en aquesta voluntat de rectificació no apareix entre les raons emprades per les entitats i personalitats que demanen l’indult, i és necessària condició per valorar el suport a la concessió.

Sobta Molt més l’estrany “diàleg” que sembla sentir-se obligada a realitzar la sala amb el govern de Pedro Sánchez i amb els dos magistrats del Tribunal Constitucional que van criticar parcialment la seva sentència. Pel que fa al primer, li arriba a dir que es pren l’indult com una mena d’“autoindult”, tenint en compte la necessitat de Sánchez de donar a ERC una justificació per continuar donant-li suport a Madrid enfront de les crítiques de l’independentisme “unilateralista”. La voluntat dels republicans de girar full en el procés i dedicar-se a la gestió de la quotidianitat s’amaga darrere la buida reclamació d’una amnistia que saben (han de saber) que és impossible des del punt de vista jurídic, i mentrestant preguen perquè les eleccions andaluses no s’avancin i Sánchez no vegi perillós concedir la mínima, l’indult. Molt més elaborada és l’argumentació envers Xiol i Balaguer, en què, a despit de la seva pròpia afirmació que l’indult no és una nova instància governativa per apel·lar a sentències penals, argumenta en clau jurídica el perquè de la condemna i la negativa a entendre els fets de la tardor del 2017 com una extralimitació de l’ordre públic.

Era, doncs, previsible la negativa d’un indult demanat com una esmena a la sentència i una valoració del procés judicial com una causa general contra l’independentisme.