Tenebres en el nostre cos

En el cos de la dona –gran tabú– civilitzacions i religions hi han projectat les seves tenebres, pors, obsessions i les més inversemblants ruqueries científiques, començant per l’acte de menstruar, que ha marcat profundament el relat històric sobre la natura femenina. De l’associació amb el cicle lunar se’n deriva la nostra inconstància, imperfecció i bogeria que només es poden compensar via matrimoni, maternitat i tasques domèstiques. Per Hipòcrates amb el sagnat temperem l’organisme calent; per Gaelano, que ens te per fredes i humides, evacuem els residus de la digestió; per Plini el Vell, enverinem l’aire, tornem agre el vi i assequem plantes i collites. En el terreny místic, la nostra impuresa i tendència a la transgressió –al pecat– empeny l’home bo a ajusticiar-nos en nom del déu que convingui. A l’edat mitjana hem portat el mal d’ull als nens petits i hem afollat virilitats. A partir dels segles XVIII i XIX ens han posseït els dimonis de la malenconia i ens han hagut de tancar a casa per evitar qualsevol malura (la qual cosa ens ha animat de valent!); en el XX les menotoxines encara han tallat la maionesa i mustiat les flors. I en el XXI? En part l’atàvica foscor de l’estigma, el secretisme i la vergonya roman malgrat les evidències. A la Federació de Planificació Familiar Estatal alerten del desconeixement sobre el cos femení i en especial sobre la regla: moltes joves diuen no saber per què els ve i s’exposen a tota mena de mites i riscos respecte a la seva salut sexual i reproductiva: infeccions, embarassos no desitjats i/o acceptació de rols que les inferioritzen.