La llebre

En una conferència dimarts a Girona, el president Jordi Pujol va descabdellar una mica més el discurs que, d'un temps ençà, està elaborant per a qui vulgui escoltar-lo en un país on Pujol és dels que la gent s'escolta. Dilluns va fer, lluny dels focus barcelonins, un exercici de sinceritat política, amb frases com ara “no tinc arguments per oposar-me als independentistes”, “comprenc els que es declaren independentistes però no me'n faré ara perquè tingui un cop de geni”, o també “amb l'independentisme hi podríem prendre mal”. Les reflexions de Pujol tenen el valor de coincidir amb el parer d'un bon nombre de compatriotes d'edat provecta i una creixent frustració nacional, que dubten entre llançar el barret d'Espanya al foc i la por a les guspires que en puguin saltar. Una sensació dels veterans que cada cop és menys compartida pels joves i pels no tan joves.

I enmig, ai las, una classe política paralitzada. Una veritable llàstima, perquè n'hi ha molts (d'entre els que manen i d'entre els que voldrien manar) que són magnífics gestors públics. Això sí, amb un greu problema de covardia política en un moment històric que reclama agosarats. És en aquest context que van sorgint noves ofertes amb idees clares però amb uns perfils personals que inspiren més por que una pedregada seca. Reagrupats, solidaritats i altres em fan pensar en aquells corredors de fons que en l'argot s'anomenen llebres. No tenen res a fer-hi, però serveixen per forçar els aspirants a córrer més. La política d'aquest país necessita llebres. Però, al lloro, que si els altres es despisten alguna llebre encara donarà sorpreses.